Montilla guanya pes amb els relleus a ICV i Esquerra

Com Macaulay Culkin, però en polític, el president José Montilla serà l'únic candidat dels tres partits que formen part del govern -PSC, ERC i ICV- que arribarà a les eleccions del 2010 formant part del consell executiu i habitant al Palau de la Generalitat. La retirada com a candidats de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, els números dos i tres del govern, deixa al líder del PSC la possibilitat d'usar en exclusiva tota la maquinària institucional en la llarga precampanya que ja ha començat.

La contrapartida per a Montilla serà que Joan Puigcercós i Joan Herrera -si es confirma la seva candidatura- hauran de fer-se visibles al seu electorat des de fora del govern -sense la cotilla institucional del consens, per tant-, amb les tensions que això pot generar. El líder d'ERC ja té unes quantes lleis sobre la taula amb què pensa, com diu ell mateix, marcar "paquet", com les vegueries o la llei del cinema. I Herrera és dels que ha tensat la corda en qüestions com la llei d'educació. A més, queda pendent el segon gran punt d'inflexió de la legislatura: la sentència del Constitucional sobre l'Estatut i, més important, la reacció dels partits. I encara que en l'imaginari que estan més a fora que a dins, Montilla s'estalvia el desgast d'imatge de dos consellers controvertits com Carod i Saura, la coctelera la completa CiU, sempre disposada a demonitzar un govern que, diu Mas recorrent a la mitologia, ara fins i tot devora els seus fills, com Saturn.

La paradoxa és que el fet d'evitar tensions entre el govern i els partits que hi donen suport és el que va comportar que Montilla, Saura, però també Carod i Puigcercós, formessin part del segon tripartit. Es deia que si els líders eren a l'executiu, les tensions quedarien esmorteïdes. L'experiència dragonkhaniana del primer tripartit, en què Pasqual Maragall no tenia el comandament real del PSC i en què Carod va caure en dos mesos per la seva excursió a Perpinyà, així ho aconsellava. De fet, molts dels assumptes d'aquella legislatura s'acabaven arreglant a Madrid, on Montilla era ministre d'Indústria i Puigcercós diputat al Congrés. Tots dos eren els arquitectes del pacte i la solució va passar perquè, en la segona experiència, entressin a viure a la casa que havien dissenyat. Però Puigcercós es va adonar de seguida que ERC quedava orfe de discurs i va deixar el govern aprofitant la davallada de les generals del març del 2008. Carod i Saura s'han mantingut al govern. Però el primer s'ha deixat pel camí la presidència d'ERC i va tirar la tovallola per repetir com a candidat. I Saura ha seguit l'estela.

De fet, Montilla ja va voler des del primer dia ser un president executiu. Amb el beneplàcit d'ERC, Carod ja no va recuperar l'omnipotent càrrec de conseller en cap, sinó que ha quedat en una vicepresidència de menys rang polític. Saura, al contrari, va rebre un departament de molt pes, però d'alt risc, que ha acabat accelerant la seva marxa. Així que el líder del PSC ha acabat esdevenint gairebé en exclusiva la imatge del govern, amb l'ajut de la maquinària del carrer Nicaragua, que no amaga que aquesta és la voluntat: Fets, president Montilla. I ara es disposa a esprémer al màxim el gran "fet", el del finançament. En la lluita per l'hegemonia i la centralitat, amb CiU com a gran rival, avui el president rep al Palau una àmplia representació de la societat civil, davant la qual pensa mostrar que està prenent la bandera als del carrer Còrsega.