Articles

Baixar-se els pantalons i pagar la vaselina

El fals demòcrata

Qui signa va exercir de periodista i crític musical durant deu anys. Ho adverteix per rebatre d'entrada als que qüestionaran el que a continuació exposarà per la proximitat amb què ho ha viscut. No, no pretén ser objectiu en un article d'opinió, tan sols pretén descriure una experiència que, malauradament, està convençut que no li és exclusiva, com acaben de demostrar les cròniques que s'han pogut llegir aquest cap de setmana sobre el festival Summercase de Barcelona.

El públic dels festivals i concerts de pop i rock sol ser tractat amb una absoluta falta de respecte. No n'hi ha prou que els horaris d'inici dels concerts siguin meres especulacions per dir alguna cosa, ni que s'hi hagi d'estar dempeus esperant, ni que la barra del bar estigui a 10 metres dels escenaris, ni que la gent parli, fumi, mengi, cridi, empenyi, s'ensopegui. A tot això un s'hi acostuma de seguida, perquè és jove quan penetra en el món de la música en directe i està disposat a aguantar tota inclemència.

Però tot té un límit i la dignitat també. Però de natural els límits de la dignitat se'ls imposa un mateix, no les lleis, que, en tot cas, es redacten a posteriori. Per exemple, fa pocs dies en un cinema de Barcelona on projectaven en preestrena la pel·lícula del Harry Potter van demanar als espectadors que es desprenguessin dels seus mòbils per evitar que pirategessin el film (ara tots som sospitosos habituals). El Periódico va donar la notícia titulant que el públic es va "rebel·lar". Qui firma discrepa amb el verb, perquè considera que rebel·lar-se és alguna cosa més que posar mala cara, queixar-se, fer un crit o un copet de puny sobre la taula per, al capdavall, passar per l'adreçador i entrar a la sala del cine sense mòbil, que és el que van fer la majoria d'espectadors. Per tant, ni rebels ni rebel·lió sinó entomada majúscula.

Un parell de dies després, un nou exemple d'entomada col·lectiva, en aquest cas al Summercase, festival de música pop-rock-dance que es va celebrar al Fòrum. La cantant anglesa PJ Harvey va exigir a l'organització tocar en una carpa, i l'organització va dir que sí (esclar: PJ Harvey=públic, prestigi). Conseqüències: el concert va ser un infern per al públic: "sauna", deia David Broc a l'AVUI. Queixes, malestar del públic, indignació... Perdonin? Els mateixos que s'indignen són els que cada any, cada mes, cada vegada que hi ha un concert hi van i justifiquen el que sigui perquè confonen continent amb contingut. Mirin: ni tan sols PJ Harvey justifica estar en una sauna.

No ve de nou. El rock acostuma a ubicar-se en espais lamentables, incòmodes, de vegades ruïnosos. Però fa anys, i la cosa continua. El públic de la música rock està tan acostumat que ha acabat acceptant com a natural el que és lamentable, i el format dels festivals d'estiu, un infern esperpèntic, només ha servit per alimentar encara més la síndrome d'Estocolm que fa que quan un va a un concert a la sala Bikini pensi que és una meravella. Esclar, comparat amb el Sidecar o el Razzmatazz, qualsevol ubicació sembla còmode. Mentre combreguem amb rodes de molí, demanar que els concerts siguin puntuals, que el públic no emprenyi, no parli, no fumi, etc., és una petició que sona burgeseta i benestant, quan en realitat no és res més que una qüestió de dignitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.