Sauna amb PJ Harvey

La segona edició del Summercase va començar ahir amb una fotografia força semblant a la de l’any passat: llargues cues als accessos, massiva presència de públic estranger i uns resultats musicals desiguals però més que correctes en què la gran protagonista va ser PJ Harvey, que presentava un espectacle en solitari i que servia per reivindicar, de nou, el seu nom en la crònica sonora independent dels darrers quinze anys.

Amb la companyia d’una guitarra elèctrica, un piano i una caixa de ritmes que va utilitzar puntualment, Polly Jean va fer que la carpa de l’escenari Terminal S resultés petita i va donar una meritòria volta, una reformulació del tot efectiva, al seu repertori, amb inevitables mencions a Oh My Lover, Dress i Down by the Water, entre d’altres. Una Harvey insòlita però tan fascinant i atractiva com sempre, vestida de llarg i de blanc, que també va avançar alguna peça del que serà el seu proper disc en estudi, White Chalk, que es publicarà a finals de setembre. Cal dir que segueix sent un misteri la presència d’una carpa semitancada en aquesta època de l’any: durant el xou de la cantant anglesa, que va exigir actuar en aquest espai, allò semblava més una sauna d’un balneari grec que no pas un lloc per escoltar música amb comoditat. La gent s’havia de resignar a sortir a l’exterior a agafar aire o, senzillament, perdre’s l’actuació per no caure a terra víctima d’un cop de calor radical. Resulta incomprensible que s’hagi tornat a apostar per aquest escenari quan l’any passat ja va quedar clar que no era el més adient. Tot veient Polly Jean acaronant el piano era impossible no recordar-se que a pocs metres hi ha un magnífic auditori per acollir propostes intimistes d’aquest tipus.

Abans de la impressionant demostració de Harvey, el Summercase ja havia presentat algunes propostes interessants als quatre escenaris que té habilitats al Fòrum. I ho havia fet amb una més que notòria presència de públic des de primera hora de la tarda. Si algú ens hagués dit que érem al festival de Reading o Glastonbury ens ho podíem haver cregut: l’afluència d’anglesos al recinte no era una anècdota o una dada exòtica a peu de pàgina, sinó més aviat la confirmació que l’esdeveniment surt a la recerca dels assistents britànics per assegurar-se el tret. Ahir la presència forana guanyava per golejada la local.

De tot allò que es va veure abans que sortís PJ a l’escenari caldria destacar els també anglesos Editors, seriosos i convençuts de les seves cançons, un bloc sonor amb bones melodies i inevitables referències estètiques a Joy Division via Interpol. Interessant directe, també, el dels francesos Phoenix, que van haver de compartir horari amb Harvey però que se’n van sortir bé amb la seva col·lecció de singles de pop retro i glamurós. Tothom estava pendent de si apareixia Scarlett Johansson, tenint en compte la connexió que hi ha amb la banda: el seu cantant, Thomas Mars, és la parella sentimental de Sofia Coppola, que va donar fama internacional a l’actriu amb la pel·lícula Lost in Translation. Scarlett no va aparèixer, però potser es reserva per a aquesta nit, ja que actuen The Jesus & Mary Chain, amb els quals ja va cantar un tema fa uns mesos al festival de Coachella.