Societat

Ara és l'hora

Els experts debaten els beneficis d'un canvi d'horaris en els costums de la societat que permetria millorar els nivells de productivitat i avançar en la conciliació de vida laboral i vida familiar

El problema deriva de l'horari franquista multiocupacional

Francisco Franco aviat farà 40 anys que és mort, però la manera d'organitzar el temps de les persones i el ritme vital de la societat que va imposar el seu règim perdura avui dia amb un model insostenible perquè fa que l'objectiu de conciliar vida laboral amb vida familiar sigui per a molts ciutadans una quimera impossible. En una societat en què la dona era relegada a l'espai domèstic i en què els ingressos familiars depenien exclusivament de la feina de l'home, es va imposar com a norma un ritme laboral que s'allargava a còpia d'hores extres o de compaginar més d'una feina per arrodonir un sou.

D'aquí va néixer una manera de fer que ha evolucionat amb unes jornades laborals massa llargues, reunions massa denses a última hora de la tarda, nens massa sols a l'hora de fer deures a casa, comerços que allarguen horaris, dinars que acaben a l'hora de berenar, sopars que es fan malament i a hores tardanes, partits de futbol que es juguen quasi de matinada i programes de màxima audiència de televisió que treuen hores a la son. Un desgavell fenomenal que té captiu el ciutadà, incapaç de canviar inèrcies i rutines.

Tot gira a l'entorn d'una jornada laboral que condiciona un ritme de vida desfasat en relació amb la resta de països d'Europa, també en relació amb els països veïns com ara Portugal, França i Itàlia, que, per proximitat cultural i climatològica, algú podria pensar que tenen uns costums similars als hispànics, però que esmorzen, dinen i sopen a unes hores que res tenen a veure amb els hàbits peninsulars de fer-ho tot tard. I no és una qüestió anecdòtica ni de folklore; els experts s'atreveixen a dir que si en molts paràmetres de competitivitat l'Estat espanyol apareix per sota dels seus rivals europeus és, precisament, per aquesta diferent i deficient manera d'organitzar el temps en funció dels ritmes horaris.

A aquesta realitat, fa temps que hi fan front un grup de professionals agrupats en la iniciativa Ara és l'hora. Tenen com a únic i ambiciós propòsit fer possible una reforma horària que comporti una racionalització dels hàbits ciutadans. Per debatre l'abast d'aquesta proposta, la Fonda España va ser escenari d'una nova conversa organitzada pel Banc Sabadell i El Punt Avui en què va participar Fabián Mohedano, impulsor d'Ara és l'hora, i cinc membres més de la iniciativa: el sociòleg Salvador Cardús, la professora de l'escola de negocis Iese Núria Chinchilla, el treballòleg Josep Ginesta, la psicòloga Sara Berbel i la professora d'Esade Ester Sánchez. En el debat va participar també Maria Garcia Córdoba, directora de relacions laborals de Catalunya i Llevant de Banc Sabadell.

Reconeixent-li els honors d'impulsor de la iniciativa, Fabián Mohedano va obrir foc deixant clar quins són els tres reptes que es volen assolir: “Primer cal posar al dia els horaris de treball, no s'ha d'anar a la feina a escalfar cadira durant moltes hores, sinó que cal treballar per objectius. El segon objectiu és tornar a dinar i a sopar a hores raonables. I el tercer és modificar el fus horari, perquè ara estem en una franja que no ens correspon.”

Mohedano va recordar que dues generacions enrere ningú seia a taula per dinar a les tres de la tarda i encara menys se sopava a les deu de la nit. Va atribuir aquest canvi d'hàbits a “l'horari franquista multiocupacional” i va posar un exemple de les moltes coses que es fan malament: “Sopem molt tard i de manera abundosa, amb la qual cosa quan ens llevem al matí encara no tenim prou gana per fer un esmorzar fort i això ens condiciona la resta d'horaris del dia.”

I quant al mite que Catalunya i l'Estat viuen al ritme de l'horari mediterrani, Mohedano ho té molt clar: “Ni clima ni horaris mediterranis, tothom fa horari mediterrani menys nosaltres.”

L'impulsor d'Ara és l'hora explica això com a exemple del bon camí a seguir: “Hi ha una empresa de Santa Coloma de Farners que ha modificat els horaris per acabar a les 13 hores al migdia i a les 17 hores a la tarda, i ho han fet per anar a l'hora amb els seus principals clients, que són del sud de França.”

Mohedano té clar que canviar aquests costums no és fàcil i és per això que va reclamar una implicació de tota la societat i també de les formacions polítiques: “Reclamem que s'actuï amb sentit d'estat”, va proclamar.

D'efectes negatius derivats d'aquesta falta de sincronia horària, n'hi ha molts. “Les dones són el col·lectiu a qui més perjudica la qüestió dels horaris”, va advertir la psicòloga social Sara Berbel. I hi va afegir: “Les dones que tenen una feina es veuen obligades a afrontar una doble jornada laboral quan tornen a casa i aleshores resulta que, quan fan feines domèstiques, hi dediquen unes quatre hores més de mitjana que els homes”. Però hi ha més greuges encara: “Les dones tenen menys temps d'oci que els homes”, va dir la psicòloga, i hi va afegir un últim element de greuge: “Les dones de l'Estat espanyol són les que menys dormen de tot Europa.”

Hi ha més col·lectius perjudicats segons Berbel, que va parlar dels nens com a víctimes. “Són uns grans perjudicats pels horaris de prime time de la televisió”, va dir. Però la televisió, rai!, perquè quan es parla de la infància el veritable drama de l'impacte del desgavell horari és el fracàs escolar. Així
ho sosté el sociòleg Salvador Cardús, que es va presentar com “un predicador frustrat”.

Cardús es referia a les vegades que ha alertat, i ja fa uns quants anys, de la importància de racionalitzar els horaris de grans i petits i fer que nens i pares coincideixin a casa en el moment de fer els deures com a fórmula ideal per lluitar contra el fracàs escolar. La responsabilitat dels pares en l'educació és una evidència i si no són a casa quan els fills els necessiten el resultat final se'n ressent.

Recollint l'argument de Cardús, el treballòleg Josep Ginesta va voler anar una mica més enllà formulant l'equació següent: un horari deficient repercuteix en un fracàs escolar que, a la vegada, és generador d'una mà d'obra ineficient que, en última instància, és una de les causes de la situació de crisi econòmica. Ginesta també va voler parlar dels riscos que hi ha per a la salut derivats de conviure amb aquest horari: “Hi ha un impacte poc visible que afecta els riscos psicosocials. Són patologies de més llarg recorregut.”

Hi ha un últim i primordial motiu de pes per introduir canvis en l'horari i és l'eficiència en la productivitat dels treballadors. La professora d'Iese Núria Chinchilla ho va descriure de manera molt clara: “Hi ha un model laboral basat més en el presentisme que en la direcció per objectius. Es fan més hores que un rellotge i el treballador està cremat. En productivitat per hores som a la cua d'Europa.” Josep Ginesta va insistir en la mateixa idea: “Es pot aconseguir més eficiència dedicant menys temps a la feina. Però acaba passant que la gent fa moltes hores, i això no equival a ser molt productiu.” I la professora d'Esade Ester Sánchez va reblar el clau: “La manera d'organitzar la feina és del temps del juràssic. Tenim un sistema profundament desordenat i el desgavell de la crisi encara ha agreujat més els problemes d'organització.”

Després de diagnosticar la malaltia, els ponents van coincidir que només hi ha una cura possible: canviar horaris, canviar hàbits, canviar perquè la població tingui un ritme de vida més ordenat i s'aconsegueixi que sigui més productiva a la feina.

Amb relació a aquesta necessitat de canvi, Maria Garcia Córdoba va advertir: “Ens trobem en una cultura molt arrelada, de fa molts anys. I, com tots els canvis, costarà; per això cal anar mentalitzant del canvi de manera progressiva per poder arribar al punt zero amb una bona preparació prèvia.” Al seu parer, cal “anar posant fi a la cultura de treballar de vuit a vuit, ja que el que és important del temps de feina no són les hores que hi dediquem, sinó com s'aprofita aquest temps de treball”. “Està comprovat que no és més rendible i productiu el que més hores està a la feina, sinó el que millor les aprofita”, hi afegeix.

Qui té molt clara la necessitat de canvi és Salvador Cardús. “Ara és el moment, ara hi ha una mentalitat de canvi com a conseqüència de la crisi i pel context en què viu el país. La població està oberta a acceptar noves transformacions i ara una modificació dels horaris no seria percebuda com una sotragada, sinó com una possibilitat de canvi real. Tenim la necessitat de reestructurar l'estil de vida en funció del món que ve”, va dir.

De cara a la tardor, els integrants de la iniciativa Ara és l'hora anuncien diverses passes endavant en la consecució dels seus objectius i així ho va ex-
plicar Fabián Mohedano: “La comissió creada es-
pecialment al Parlament farà cinc sessions d'estu-di, amb la voluntat que s'avanci molt ràpidament en els treballs. Per un altre costat, entregarem al Departament de la Presidència un projecte amb propostes concretes de canvi i, per acabar, el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya també farà un estudi molt detallat de com s'ha de fer aquesta transformació.”

Mohedano també va anunciar que entre el 15 i el 21 de setembre se celebrarà la setmana dels horaris, en què es pretén abordar un tema concret i diferent cada dia.

LES FRASES

Costa trencar la paradoxa que no hem decidit els horaris, però ens resistim a canviar-los
Salvador Cardús
sociòleg
Les retribucions es basen en les hores treballades i per això es treballa més hores
Josep Ginesta
‘treballòleg'
El canvi ha d'anar dirigit des de dalt i aleshores baixar progressivament; si no, no serà factible
Maria Garcia Córdoba
directora relacions laborals a Catalunya de banc sabadell
L'objectiu del canvi horari és fer una societat més eficient
Josep Ginesta
‘treballòleg'
Els canvis han de ser de tot el sistema, sense pedaços, i ben sincronitzats
Fabián Mohedano
impulsor d'‘ara és l'hora'
Hi ha un model laboral basat més en el presentisme que en la direcció per objectius
Núria Chinchilla
professora d'iese
Ens trobem en una cultura molt arrelada i, com tots els canvis, costarà
Maria Garcia Córdoba
directora relacions laborals a Catalunya de banc sabadell
Uns horaris més racionals garanteixen, per si mateixos, una millora del rendiment escolar
Salvador Cardús
sociòleg
El gros de canvis socials i polítics fan que la proposta horària sigui ben rebuda
Salvador Cardús
sociòleg

LES FRASES

Som a la cua d'Europa en productivitat horària i es fan més hores que un rellotge
Núria Chinchilla
professora d'iese
En el canvi horari no funcionarà la voluntarietat
Sara Berbel
experta en polítiques de gènere
Europa ja s'ha adaptat a treballar per objectius i no per complir l'horari
Fabián Mohedano
impulsor d'‘ara és l'hora'
En cap país mediterrani mantenen uns horaris tan tardans. Ni Portugal, ni Itàlia, ni Grècia...
Fabián Mohedano
impulsor d'‘ara és l'hora'
Les dones es veuen especialment perjudicades per la doble jornada, ja que queden sense oci
Sara Berbel
experta en polítiques de gènere
La crisi encara ha incrementat més el desgavell horari, amb la flexibilització laboral
Ester Sánchez
professora d'esade
Per augmentar els sous es basava la feina a fer més hores extraordinàries i una hiperactivitat
Josep Ginesta
‘treballòleg'
La gent creu que el problema del temps és personal i que no sap organitzar-se, però no és així
Sara Berbel
experta en polítiques de gènere
El contracte parcial estava pensat per disposar de temps, no per refer l'economia
Ester Sánchez
professora d'esade

El moment zero o el gran dia per al gran canvi

L'exemple de la llei del tabac és el bo. Es va anar treballant i avançant de mica en mica per sensibilitzar sobre els efectes perjudicials del consum del tabac fins que un dia va entrar en vigor la llei que va foragitar el fum dels espais tancats i els espectacles públics. Salvador Cardús proposa traslladar aquest modus operandi a la qüestió dels horaris fins que arribem a un moment zero en què el canvi sigui una realitat.

“Si s'organitza bé, els beneficis són tan immediats i el ciutadà percep d'una manera tan clara que ha obtingut una millora en la seva vida que el canvi s'accepta amb rapidesa”, va explicar Cardús.

Quant a la idea d'impulsar el moment zero, hi coincideixen tots. Núria Chinchilla també hi està d'acord, i en aquest sentit fins i tot es va atrevir a precisar quan es podria produir aquest moment: “El canvi d'horaris s'hauria de començar a aplicar després de les vacances”, va proposar.

Amb moment zero o sense, tots els experts coincideixen que el canvi és complex, perquè obliga molts agents a implicar-s'hi. Si les empreses comencen abans, el transport públic també haurà de començar a funcionar abans, i si els treballadors van a dinar més d'hora, els restaurants també hauran de servir menús a una hora a la qual ara no estan acostumats. “Si la gent comença a demanar de dinar a la una del migdia, els restaurants s'hi adaptaran de seguida”, va vaticinar Cardús. “Després del moment zero, hi haurà un efecte dòmino imparable”, va indicar Ester Sánchez.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.