Política

opinió

Els centres catalans seguiran dempeus

Tres dels centres catalans existents al centre i sud d'Amèrica han superat els 125 anys de vida. Cinc més també són centenaris. Alguns tancaren les seves portes temporalment en circumstàncies crítiques i perilloses perquè en temps de dictadures, en segons quins països, ser català era sinònim de terrorista. Més tard es van reobrir i avui continuen orgullosos difonent la cultura catalana i fent-hi molt més. Van amagar les senyeres, però no les van arriar. Segueixen onejant.

Tots els centres catalans van sobreviure en èpoques de certa esplendor autònoma i autàrquica, a temps en què van rebre algun suport, a llargs períodes sense cap ajut, a moments en què amb un gran esforç auxiliaven els immigrants catalans a instal·lar-se, treballar, créixer i viure en terres americanes, a situacions en què enviaven diners, roba i menjar cap a la Catalunya en guerra i en postguerra.

Avui en dia, els centres catalans del centre i sud d'Amèrica han superat la condició de centres d'acollida d'immigrants i s'han transformat en actius difusors de la cultura catalana a tots els nivells. I ho fan marcant un delicat equilibri entre tradició i actualitat, tot explicant qui són Mercè Rodoreda i Pere Calders, però també Carlos Ruiz Zafón i Martí Gironell. No obliden els Setze Jutges i expliquen la seva obra, però refresquen amb Els Amics de les Arts o Manel.

Els centres catalans entenen el context de retallades pressupostàries, perquè saben quines són les prioritats. Només faltaria! Qui ocupa el Palau de la Generalitat sap que els centres catalans, amb o sense ajut del govern, seguiran fent la seva feina, hissant la senyera en les seves seus, assessorant els turistes americans que volen conèixer Catalunya, explicant la seva història a les universitats, oferint cicles de cinema català, mostrant les seves orgulloses corals, ensenyant la llengua de Ramon Llull, organitzant viatges de descendents de catalans a la terra dels seus ancestres, fent conferències, signant convenis amb escoles i instituts perquè els alumnes coneguin la història i la cultura catalanes, enriquint, en definitiva, els països d'acollida amb una perspectiva catalana del món.

Si algú es pensa, en llegir aquestes línies, que estem parlant de consolats, oficines del govern o quelcom semblant, és imperatiu aclarir-li que s'equivoca. Els centres catalans són associacions sense ànim de lucre, amb directius que treballen ad honorem, amb estatus que es regeixen per les lleis del país d'acollida, que reben –és veritat– ajuts del govern català, però que només cobreixen una part molt petita de les activitats que duen a terme. La major part dels seus recursos són propis.

Els membres més vells dels centres catalans somriuen sorneguerament aquests dies. Recorden quan des de l'Argentina –per citar un exemple– s'enviaven vaixells amb menjar i roba cap a Catalunya, o com un grup de patriotes (que més tard va fundar l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires) va mantenir durant anys dues llars per a orfes a Catalunya. Ara somriuen quan veuen que els hereus del feixisme vestits amb disfresses democràtiques, condicionen el seu suport parlamentari a la reducció de la projecció exterior de Catalunya.

Els governs passen, els homes passen, les omissions i les injus-
tícies passen. Els centres catalans de l'exterior segueixen i seguiran dempeus. Són un exemple en els temps actuals (a l'Amèrica Llatina i a Catalunya). No en dubteu pas.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.