Opinió

Receptes per a la sanitat privada

En el garbuix actual, la manera com el Sistema Europeu de Comptes defineix el perímetre públic ens diu que de privatització, res

En un article anterior referíem les propostes d'orientació del nostre sistema sanitari envers el seu component públic. Tenia com a guia intentar passar de la diagnosi a la prognosi, deixant de fer rondos i començant a xutar a porta. Avui ho voldria fer sobre la sanitat privada al nostre país.

Al meu entendre, la prestació sanitària privada ha de posicionar-se respecte d'en quin terreny de joc vol jugar en el futur. És a dir, si el que li interessa és un sector públic millor finançat (taxes i copagaments inclosos) que tingui capacitat de comprar part del potencial productiu privat (i si el cas, sobre la compra pública garantida afegir-hi serveis complementaris de pagament addicional), o altrament esperar que quan pitjor es financi el sector públic millor per a una prestació privada substitutiva (per allò que no doni el sector públic) o complementària (que es cregui que dóna malament). L'assegurament sanitari privat està constret avui per unes pòlisses col·lectives amb primes cada cop més reduïdes. El conveni estatal de Muface marca llindars i les antigues empreses col·laboradores hi exerceixen pressió a la baixa. Les asseguradores de moment traslladen aquesta pressió a la medicina privada en forma de preus considerats ruïnosos. D'aquí que l'oferta es tendeixi a concentrar per a fer-li front. És probable que l'assegurament privat s'acabi així dualitzant, entre l'assegurança típicament de reemborsament i la que vulgui construir una pòlissa privada d'assegurança sanitària, complementària, gestionada per sobre de la pòlissa pública conveniada (Muface plus). El sector del medicament necessita integrar-se cap endavant en la cadena de producció de salut mostrant els seus actius en aquests termes: salut assolida i cost alternatiu estalviat. Per això les fórmules organitzatives consorciades que animen a la assistència integral de tots els proveïdors sobre un territori pot suposar una oportunitat. L'anar fent innovacions marginals per a entrar en autoritzacions noves amb preus més alts que compensin les marques que amb preus congelats perden interès, empeses per una tropa de visitadors mèdics que donin la suposada bona nova de la innovació, és probable que sigui una via morta. I això quan la indústria es recuperi, és clar, dels estralls de la crisi de les finances públiques. A la farmàcia de l'atenció primària, tot allò que no està explícitament permès està avui prohibit. A la farmàcia hospitalària, tot allò que no està expressament prohibit està permès. De manera que s'entén que algunes companyies busquin la segona i no la primera via d'entrada al sistema. Però la major capacitat de gestió que possibilita la dispensació hospitalària, les situa en un canal que acaben no dominant, suposadament per a una utilització més racional del medicament. No cal possiblement esperar massa de les compres hospitalàries mancomunades. Tampoc d'organitzacions patronals heterogènies que tenen només com a comú denominador gastar més, si no amb preus més alts, amb més activitat.

A falta, doncs, de recuperar una lògica de conjunt –que no vol dir tancar oportunitats en resposta a situacions concretes, sinó de marcar les respostes possibles i coherents als diferents supòsits– són avui amenaces els mantres grollers de la “privatització” (amb el qual s'identifica qualsevol canvi), el “sense ànim de lucre” com a antídot (si no amb ànim de lucre, amb quin ànim?) i el control de legalitat com a legitimació de la ineficiència, de manera que si una entitat rep un euro públic, a efectes de fiscalització esdevé administració pública, amb control d'inputs i o d'outputs, de procés i no de resultats. En el garbuix actual, per altra banda, la manera com el Sistema Europeu de Comptes defineix el perímetre públic ens diu el contrari, que de privatització, res de res a la vista de com està configurat el nostre sistema d'híbrids –consorcis i fundacions (composició d'òrgans, finançament i risc assumit)–. La traçabilitat de l'origen de l'euro com a contaminant del procés de control administratiu està avui a la mentalitat d'interventors i controladors, i de bona part de l'opinió pública tot i la incoherència del criteri: així per extensió arribaria a intervenir la producció interna de medicaments, també objecte de compra pública, així com altres àmbits de subministrament o de formació de capital humà. Ambdós factors poden acabar essent letals per a la continuïtat del model sanitari del país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.