Abraçades

Quan el pacte nazi-soviètic de no-agressió es va signar el 1939, als comunistes europeus els va faltar temps per justificar-ho. El diari L'Humanité, del PC francès, per exemple, va declarar Visca la pau! i per si de cas hi havia algun lector que encara no havia perdut el seu sentit de la ironia, l'entradeta va insistir-hi: “Stalin, campió de la pau.” Salvant les distàncies –Tsipras no és Stalin i aquell senyor galtaplè amb qui ha format govern no és Hitler, o no ben bé– no deixa de ser curiós que segons quins partits d'esquerres de per aquí, admiradors declarats de Syriza, han intentat justificar el pacte d'aquesta formació (que inclou des de maoistes fins a socialistes) amb Grecs Independents (ANEL) o sigui, una colla de nacionalistes ultradretans, ultrareligiosos, racistes, homòfobs i antisemites. Així mateix, el coordinador d'Esquerra Unida, Joan Josep Nuet, ha dit a Vilaweb que “aquest partit [ANEL] ha fet un gran discurs contra la Troica [...] i aquí és on hi ha hagut el punt de trobada”. Visca la pau! La Gemma Galdón, de Podem Catalunya, d'altra banda, fa la reflexió següent, no del tot errada: “És veritat que en els termes clàssics de dreta-esquerra hi ha divergències entre Syriza i els Grecs Independents.” I continua: “Si [els de Syriza] haguessin pactat amb Alba Daurada arrufaríem el nas.” Més radical, impossible. I què deu estar pensant el mateix Pablo Iglesias del fet que el seu col·lega i referent grec s'ha ficat al llit amb el Sr. Kammenos, al costat del qual Artur Mas –que Iglesias mai no abraçarà pas– sembla la Frederica Montseny? Pot ser que els de Podemos –en el cas que hagin de formar un govern– acabin pactant amb els populistes de Ciudadanos (als quals ja ha llançat alguna floreta piulada)? O fins i tot amb Vox (l'homòleg, si fa no fa, d'ANEL)? Quanta raó que tenia, en Milan Kundera, quan, fa anys, va dir que una de les característiques de l'esquerranisme intransigent era la “negació absoluta de l'existència de la merda”.