LA GALERIA
El barret de Dalí
La necrològica és un gènere que tendeix al tòpic i a l'exageració
De seguida que hi ha un mort pel mig s'engega la màquina del clixé. Ja ho saben, ha mort Lou Reed, el poeta del rock. Lou Reed era un artistàs, un senyor músic i un supervivent. En alguna època també va ser un zombi. El problema és ¿qui era el poeta del rock? ¿No va ser Jim Morrison? No, si és Bob Dylan. Perdó, Leonard Cohen. No, home no, és Sabina. No hi pateixin, com que el combustible de la màquina és la mandra i el mimetisme, el dia que se n'hagi d'escriure l'obituari (i que faltin molts anys!) els adjudicarem el títol sense manies. Jim Morrison el porta tatuat des del 1971 com si fos un segon cognom. Passa igual amb els partits del segle: a cada dècada n'hi ha una dotzena.
Sí, la necrològica és un gènere que tendeix sense remei al tòpic, però també a l'exageració. Vostès ja deuen saber que Reed era un amant de la poesia catalana. Ho ha dit tothom, gairebé com si recités Blai Bonet i Ferrater a la dutxa, perquè l'any 2007 va fer un recital de poesia catalana a Nova York amb Laurie Anderson i Patti Smith per encàrrec de l'Institut Ramon Llull (per cert, ¿Patti Smith és la poetessa del rock?). El recital era una activitat complementària de l'exposició Barcelona i modernitat, 1888-1939. De Gaudí a Dalí, que abans s'havia vist a Cleveland, Ohio. La iniciativa –l'exposició, el recital, la selecció dels artistes...– va ser excel·lent, però això no pot convertir un home que admet que no coneixia massa la poesia catalana abans de l'espectacle en un miquelet. Ara, com que un català si el tracten bé ja es pensa que l'estimen, en una necrològica resulta inevitable explicar el cas convenientment magnificat, com la cosa de la barretina.
La cosa de la barretina és la caricatura que li va fer un dissenyador català arran del recital que comentàvem. Al cap de cinc anys, la caricatura va aparèixer al web del músic. La idea va ser d'un assistent de l'artista, però no li restem mèrit perquè ell sabia què és una barretina. Li'n va regalar una Borja Sitjà, organitzador del recital del 2007 i exdirector del Festival Grec, que ho explicava als diaris quan la publicació del dibuix va fer tanta forrolla que va sorprendre el mateix autor (el dibuixant, no el músic). Això sí, Lou Reed s'hi referia com el “barret de Dalí”.
Només se m'acut una cosa més pueril que la mitificació –¿o la mistificació?– de les relacions Lou Reed-Catalunya: el titular d'un diari digital espanyolista i destraler. Deia: “Los medios independentistas catalanes convierten a Lou Reed en ‹uno de los suyos›”.
