Carta de fe

Li hauria pogut dir que ho prohibien les ordenances militars. O limitar-se simplement a recordar-li que estava incomunicat. També, en un arravatament de gallardía hidalga, hauria pogut permetre's, botxí fins i tot en la humiliació, estripar-li la carta davant seu. Però no. El tinent coronel Gonzalo Zarranz Mariana (¡Viva Franco! ¡Arriba España!) va estimar-se més fer-li creure, a Companys, que sí, que faria arribar a la seva cunyada la carta que aquest, en aquella llengua que “nunca fue de imposición” (¡Viva Juan Carlos I!, 23.I.2001), li havia escrit des de la presó de Montjuïc, quan tot feia preveure ja el destí que esperava al President. I, havent sortit de la cel·la, temps va faltar-li, al caballero aquell de la Raza, per llençar-la. Cal creure que com a pèrfid maligne, no pas com a pietós –i covard– mentider. Punt.

Vet aquí, però, que llavors un subaltern, sobreposant-se probablement sense saber-ho a la síndrome Fabrice, recupera la carta d'entre les escombraries. No gosa complir l'encàrrec encomanat, és clar. Però la conserva. Com a record. Com a curiositat. Com a innominable trofeu.

I ve que, en temps ja de democràcia (tan ben gestionada sobretot per marmessors ideològics del gran Zarranz), arriba una crisi demolidora. D'on treure quatre pristincs els hereus del subaltern? Que no té tot preu, i prou, segons la lògica del lliure mercat? Per què no repescar per segon cop el document avial i portar-lo a subhasta a can Balclis?

Així, a la destrucció humiliant provocada pel feixisme, s'hi hauria afegit la venalitat trivial del capitalisme.

Aquesta vegada, tanmateix, el doble extermini no ha reeixit. Gràcies als bons oficis de familiars i d'advocats perfectes coneixedors de què és la memòria històrica: en aquest cas, la d'una carta que dóna fe de la barbàrie i del mercantilisme a què ha de fer front aquest país per sobreviure com a tal.