Clau treu clau

La dinàmica erosionadora de la llengua prou que funciona des de baix. És feta d'inèrcies seculars. Degudament fomentades al llarg de tres segles des de dalt. I interioritzades de mica a mica, adés amb garrot, adés amb pastanaga, per l'àmplia massa social. De manera que bé cal convenir amb el gran Rodrigo Villalpando (1716) que per fi s'està aconseguint ja l'efecto desitjat sense que es noti bo i gens el cuidado esmerçat.

La “morta viva” (en llombartiana al·lusió) es resisteix encara força, però. I bé cal en conseqüència accelerar el ritme de la substitució altre cop des del poder. Els corre pressa consumar-lo. Com fer-ho tanmateix en temps de democràcia formal?, ara ja que (almenys de moment) no es pot recórrer a la prohibició i a la persecució d'antany? Doncs democràticament, of course! Ja no es tracta d'arrencar claus a la brava, capolant si cal el suport on són. No. Importa que aquell a abatre ho sigui per un de propi.

I vet aquí, doncs, com, a les Illes, la invocació d'un mèrit serveix a desbancar un requisit (en l'administració pública i a propòsit del coneixement de la llengua del país). I com l'exhumació d'un topònim imposat s'equipara a tots efectes amb el genuí (Mahón al costat de Maó).

No pas altrament actua, al Sud del Sènia, l'actual policia dolent (amb tàcita anuència del que ara fa de bo). I s'esgrimeix l'omnímode anglès per foragitar subreptíciament de l'escola la llengua pròpia.

La cirereta (més que lingüística) del procés la posava l'altre dia l'Ajuntament d'on ja no deuen servar memòria de per què els diuen els “socarrats”: el consistori retira els honors municipals a Franco a canvi que la plaça del País Valencià passi a dir-se de la Comunitat Valenciana. D'on s'infereix el potencial de transacció que té encara la dictadura franquista. O sigui, la seva mai no desactivada vigència: la llufa dels ja quasi quaranta anys posteriors.