Batalletes?

Tothom, per poc que tingui un cert sentit autocrític, i tan bon punt tragina uns quants anys a collibè, es pot trobar en la circumstància personal d'haver de mirar enrere, motu proprio o a instàncies d'altri. Ve llavors que s'imposa, una vegada més, la constatació de la implacable pertinència del títol de les memòries de Manuel Ibáñez Escofet: La memòria és un gran cementiri. Per passar tot seguit a experimentar la temptació i el recel alhora de perdre's en l'explicació del que patufescament se'n diuen batalletes. ¿Com evitar aquella i com minorar aquest? ¿Com donar compte del passat apassionadament viscut sense idealitzar-lo? ¿Com fer-ne evocació sobreposant-se a la incertesa que no per això un està ja irremissiblement gaga?

Reflexions totes elles que vénen ara a tomb de les quatre jornades dedicades per la ciutat de Manlleu a la memòria d'un seu fill lúcid i combatiu, el radiofonista Jordi Vendrell, traspassat fa ja deu anys. Un pretext convencional, aquest últim, per vindicar oportunament la tasca del professional, ben del cert, però alhora també la contribució d'un equip, d'un Zeitgeist i d'una “clientela” que van fer possible que Vendrell s'erigís en la veu audible d'un periodisme àgil, punyent i divertit. Innovador i gens mesell.

Parlar-ne ponderativament ara, sobretot si es té en compte com va acabar tot plegat (liquidació de la tertúlia radiofònica liderada per Vendrell, relegament d'aquest a l'ostracisme, etcètera), pot sonar a batalleta, sí. Però el mateix que deia Joan Fuster a propòsit de la política (si no la fem nosaltres, la faran contra nosaltres), és perfectament referible a les tals batalletes: si no les reportem nosaltres, prou s'encarregaran de fer-ho els qui volen oblit per a les nostres i pompa i estarrufament per a les seves. Es comença per silenciar programes radiofònics del país i s'acaba marcant el pas a ritme de COPE (o d'El País).