Quatre caps de llista

Una de les característiques més molestes de molts polítics és la doble cara. Els somriures i manyagues que regalen a la ciutadania durant les eleccions (en mercats, barris marginals i festes diverses) són la màxima expressió de la seva cara amable. Però, quan es pensen que ningú els sent, és fàcil sentir-los comentaris del tipus: “Deixem-nos veure per la plaça tal, que hi ha una fira i hi haurà gent”. Aquest comentari l'he pogut escoltar d'un cap de llista gironí acompanyat del portaveu del seu grup al Parlament. Aquestes passejades calculades i gestionades en hores de màxima afluència, o quan “els mitjans de comunicació ja han arribat”, són habituals, i les motivacions electorals, d'una evidència innegable. També he tingut el plaer de rebre una bona esbroncada en rigorós privat d'un altre primera espasa de la política catalana. La raó: no li agradaven les preguntes que li estava fent. L'excuso: no em coneix i es pensava que volia fer sang d'un tema que per ell és delicat. Jo no volia fer sang, sinó només comprendre el que m'estava dient. El seu error: no deixar-me explicar. I és que sovint els polítics parlen però no escolten gens. Hi ha un altre cap de llista, el qual els darrers dies en una entrevista parlava meravelles dels Estats Units, on el seu entrevistador sol treballar. Un company m'ha explicat que el mateix personatge deia pestes del mateix país no fa gaire; això sí, sense càmeres ni micròfons a prop. I un contrapunt. Recordo haver anat en metro cap al centre de Barcelona, on se celebrava una manifestació. Al meu costat viatjava casualment un parlamentari català a Madrid. Durant el trajecte, una romanesa va voler robar la cartera a uns xinesos davant nostre. Algú ho va veure i la va increpar. Va haver-hi un bon rebombori. Jo em mirava el parlamentari, que feia cara de circumstàncies com dient “on m'he ficat!”. No l'he vist mai tan nerviós al Congrés dels Diputats. He parlat de 4 polítics de primer nivell de 3 dels partits principals i no he dit cap nom expressament. La raó? Perquè els noms no són el més important, sinó els comportaments de qui hauria de tenir una qualitat moral per damunt de la mitjana, si és que ens volen manar.