Això pinta malament
Al final serem els ciutadans qui pagarem la mala gestió d’uns responsables polítics
M’asseguren que tots els escenaris que remena la Generalitat en el tema de l’aigua són de color negre, especialment per les conques gironines i concretament pel sistema Ter-Llobregat. Això fa que tornin a ser a l’ordre del dia aquelles ocurrències que ja vàrem sentir en l’anterior episodi de sequera: que si portar vaixells amb aigua de l’Ebre, que si transvasaments faraònics amb França... I per acabar-ho d’amanir no se’ls ocorre altra cosa que posar en marxa una campanya publicitària que diu “L’aigua no cau del cel”, quan el que fa tothom és mirar al cel cada dia resant perquè caigui una gota d’aigua! No he vist mai a la vida una campanya tan contradictòria com aquesta. Ens volen fer creure que això de la sequera es resol amb l’actitud individual de cadascú. Una manera molt subtil de tapar els errors comesos per un govern o per uns governs que no han estat capaços en una dècada de resoldre cap dels dèficits que existeixen en la gestió de l’aigua en aquest país, ja sigui fent noves dessaladores, ampliant les plantes de regeneració d’aigua, implementant sistemes eficients de reg, millorant la gestió en el transport i la distribució de l’aigua on s’acumulen els trencaments de canonades i les esquerdes, i planificant quelcom que ja se sabia que s’havia de planificar. Res de res, no han fet res. Ara tots a córrer a aplicar mesures restrictives perquè, com que no han fet els deures, no tenen res que els permeti afrontar el pitjor episodi de sequera d’aquest segle, i per tant –sí senyors– això pinta malament, molt malament. Al final serem els ciutadans qui pagarem la mala gestió d’uns responsables polítics que no són capaços de fer res que ultrapassi els dies de la setmana, en vista de les seves agendes plenes d’actes protocol·laris, però buides de decisions. Anem-nos preparant perquè això serà llarg i feixuc. Recordo una exposició interactiva que va fer Aigües de Barcelona simulant els escenaris que viuríem en relació amb l’aigua a Catalunya cap al 2050. El paisatge era el següent: la plaça d’Espanya de Barcelona estava inundada per l’aigua del mar i els vaixells circulaven enfilant el passeig de la Fira i, més enllà de la ciutat, el paisatge era un desert a 50 graus de temperatura amb els pantans secs i ressecs. Vaja, més o menys com ara.
