Notes a peu pla

Quan un avança amb solitària independència dins el riu de la manifestació unitària de l’Onze de Setembre veu les coses –i la gent– altrament que si es tanca dins un grup de correligionaris. Ara es troba al costat d’una gent, ara al costat d’una altra, a l’atzar de la marxa, i es va impregnant d’allò que realment és el poble: una reserva que sembla inexhaurible de bona fe.

Una senyora ja gran que hi va sola, seguint una marxa que és fatigant per la lentitud i, sobretot, per la irregularitat i les interrupcions de les passes; duu una bosseta de plàstic on guarda, si no m’equivoco, l’entrepà que es menjarà a qualsevol banc quan haurà acabat la manifestació.

Un senyor de setanta anys que tot d’un plegat diu en veu alta: “No en veig gairebé cap, dels meus”. I, com que jo me’l miro, m’explica que tothom és més jove, que sí, és clar, que això és bo; que ell, a l’època de Primo de Rivera, havia corregut empaitat per la policia a cavall.

En una bastida d’una casa en construcció, quatre paletes s’han posat quatre casquets de punt amb els colors catalans. M’avança un andalús anunciant la seva procedència i malparlant de Rojas Marcos: s’ha cosit, casolanament, una bandera catalana a l’andalusa. Tres estrangers, executius mudats, travessen la manifestació amb ulls esbatanats, sorpresos de tanta gent, tantes cantúries i tantes banderes reunides en pau.

I, ja que parlem de cants, la qüestió “sonora” no m’ha semblat ben resolta, segurament perquè no ha estat prou pensada. D’una banda, excessiva repetició de tres o quatre cançons; de l’altra, no és bo que es faci sentir tan seguit el “Cant de la senyera” i, sobretot, “Els segadors”. És contraproduent. Durant les dues hores que he desfilat m’ha tocat de cantar unes deu vegades “Els segadors”, i no hi ha cap himne que resisteixi aquesta saturació. N’abusem. El frivolitzem. Tot això s’ha de programar amb molta cura. Per cert, que hi ha manifestants que tenen unes veus de baix molt ben timbrades.

Potser menys música repetida i més informació viva hauria estat desitjable. Per exemple: “En aquest moment encara hi ha unes cent mil persones que esperen a la plaça de la Universitat”, “expliquem als qui encara no han pogut posar-se en marxa que ja fa dues hores que la gent està passant pel davant del monument a Casanova”, etc. Informació capaç de mantenir l’interès i crear dimensió de solidaritat.

Per mimetisme, un infant repeteix uns crits que sent al seu voltant. El seu pare li diu, amb calma: “Mira, no vull que cridis Benet això o Tarradellas allò. Ja t’ho he dit a casa, què hem vingut a fer. Deixa’t estar de les persones. Hem vingut per Catalunya”.

La gent... I cadascú, barrejat però no esborrat, dins la gent.