El sofregit

És a còpia de trafiquejar per la cuina no amb esperit diletant sinó de subsistència com t'adones que cada dia, si vols que en resulti un suc, acabes fent els mateixos gestos: pela la ceba, escalda un tomàquet, sofregeix, afegeix líquid. Segons els ingredients que hi aportis, i amb més o menys tomàquet o amb més o nul·la presència aquosa, el resultat d'aquesta base comuna i repetitiva serà un arròs, unes tripes, un estofat, unes llenties, un rap amb suc, uns calamars farcits, un fricandó, uns macarrons o una mussaca. Ja pots fer venir paletes perquè et reformin la cuina, ja pots canviar el gas per l'electricitat, que del laboratori de la casa surten cap al menjador els mateixos desenllaços de quan el foc es feia amb carbó i es mantenia viu amb un ventall. No sé si a vostès, si cuinen, els passa igual. A mi, que tinc aquesta feina encomanada cada dia, em passa que quan començo a confitar el sofregit, aquest sofregit fa, ja d'entrada, l'olor del resultat final que li tinc destinat. Si vull fer un arròs, el sofregit fa olor d'arròs. Si vull fer uns macarrons, de macarrons. Abans de la picada d'ametlles ja té l'aroma de la picada i del suc del rap. Alguns recorreran a la psicologia per dictaminar que és un acte reflex, que és la meva persona la que projecta les aromes al sofregit que es cou a la paella perquè conec el final de la cadena d'afegits que seguiran. Jo més aviat penso que entre el sofregit i nosaltres hi ha tanta confiança a base d'anys i segles de tractar-nos de tu, que la ceba, el tomàquet i aquella punta d'all per aromatitzar saben les nostres intencions d'entrada i no s'equivoquen mai. Una rectificació d'última hora seria fatal. El sofregit que es pensava aromatitzar un arròs quedaria desorientat si hagués d'anar a socórrer un fricandó. Quedaria un fricandó amb gust d'arròs a la cassola.

Després, al menjador, els comensals judiquen els resultats. Avui és excel·lent, avui és només bo, avui hi falta sal, avui ha quedat disgustat. Ja podem posar la taula al mig o a un cantó, sota el llum o a prop de la finestra, que les converses de menjador són calcades de quan les habitacions s'escalfaven amb braser i els llits amb el maridet. “Si les parets parlessin...” Si les parets parlessin serien molt repetitives, casa per casa i habitació per habitació. Quan la conversa culinària declina i parlem, posem per cas, de política també actua el mateix sofregit. Ens sorprenem dels escàndols, dels pactes que sembla que no puguin ser, de les agressions, i resulta que els grecs ja els tenien registrats. Catalunya aporta ara novetats a la política general, però també arrenquen de molt enrere. De quan es desconeixien els tomàquets i els sofregits només podien incloure la ceba. Per cert, i parlant estrictament de cuina: de vegades el tomàquet hi fa més mal que bé.