Mariano Rajoy es frega les mans perquè la desfeta del PSOE tapa totes les seves misèries judicials. “Cap a eleccions immediates. Aprofitem-ho!” Podria ser, sens dubte, el nou crit de guerra dels populars. Pablo Iglesias i íñigo Errejón somriuen cofois –això sí, cadascú a casa seva– perquè la nau capitana de l'esquerra espanyola fa aigües per tot arreu. Les ferides a Podem són tan profundes que les parts enfrontades admeten –per separat– que s'ha arribat a un punt de no retorn. Però veient la batussa dels seus majors, la seva queda ara com una picabaralla entre dos adolescents perquè no es posen d'acord sobre si acampen al mig de la carretera o a l'hort del veí (per allò de ser més o menys revolucionaris). Però, units o no, ara és el moment de tornar a provar de fer el sorpasso, “Cap a eleccions immediates”, també ben segur que s'escolta dins les files morades. Perquè, a qui li interessa ara la governabilitat espanyola si uns tercers comicis poden servir per acabar d'ensorrar l'enemic? Al PP i a Podem, segur que no. Potser a Ciutadans sí, per no haver de tornar a fer el paper de la trista figura.

És evident, doncs, que a hores d'ara al PSOE no li aniria gens bé enfrontar-se novament a les urnes. Si Sánchez, miraculosament, sobrevisqués és impossible que pugui configurar un govern alternatiu. Podem i C's tenen ara més motius per engegar-lo a dida. Amb qui pactarien? Amb el PS o amb l'OE? Però, per la mateixa raó, un partit instal·lat als llimbs i sense saber on serà demà mateix, qui gosaria ara negociar una abstenció amb el PP? Tant és així que, si en un temps prudencial aquesta guerra la guanya el sector crític, segur que s'obrirà el debat. Altra cosa és com acabarà. Perquè, malgrat que Sánchez vengui que el seu intent d'expulsió equival a regalar una abstenció al PP, el cert és que el bloc dels adversaris és molt heterogeni. De fet, fins ara només han sigut unànimes en una cosa, a fer-lo fora. La resta són figues d'un altre paner.