Opinió

De poetes lleidatans

La poesia bufa per tot arreu, independent de classes, ideologies i geografies, i només atrapa a aquells que estan atents

Vagi per endavant: parlo de Rosa Fabregat (Cervera, 1933), de Jordi Pàmias (Guissona, 1938) i de Josep Vallverdú (Lleida, 1923), els dos primers dels quals estan publicant, a Pagès editors, diversos i considerables volums de les obres completes poètiques respectives, i el tercer —ben conegut (o això desitgem) com a prosista— ens acaba d'ofrenar Argila, també a Pagès editors, un conjunt de poemes de resum vital, escrits als volts dels seus noranta anys.

Ja se sap: la poesia, com el vent de l'esperit, bufa per tot arreu, independent de classes, ideologies i geografies, i només atrapa —escriptors o lectors— a aquells que estan atents a la seva crida. Però haig de dir que, en aquest cas, la geografia, i concretament la d'una comarca amb tant de caràcter com la Segarra, ha donat en pocs quilòmetres de distància, els que van de Cervera a Guissona, dos poetes d'autèntica envergadura, amb molts punts en comú: Rosa Fabregat i Jordi Pàmias.

La terra concreta, el paisatge (tan bíblic i gairebé palestí, per ressec), la petita humanitat pròxima (amb la familiar, en primer lloc), aquella altra que no es veu (però que també hi és i pateix, sovint, molt més que nosaltres), el temps (amb el seu record), l'amor i el seu contrari, el joc a voltes cruel de la vida, entre el racionalisme científic i la sentimentalitat del cor i, entre la pàtria encara no nascuda/ com l'hem somiada sos fills (Carner), el camí segur cap a l'últim destí humà.

Aquests són alguns —potser els més acusats— dels punts en comú que veig en Rosa Fabregat i Jordi Pàmias, com també han destacat lectors exigents de les obres respectives, doblats de crítics literaris, professors i igualment homes i dones de lletres, tals com Isidor Cònsul, Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Francesc Parcerisas, Albert Turull, Ramon Folch, Francesc Pané, Carme Vidal Huguet i Xavier Macià, els dos darrers dels quals —responsables, respectivament, de pròlegs i estudis sobre els dos autors lleidatans— vaig retrobar, justament a Lleida, a finals d'abril passat, en la presentació del cinquè volum de l'obra poètica de Jordi Pàmias.

Allí —talment com uns dies abans, a Lleida mateix, en el reagrupament de les forces poètiques de la catalanitat lleidatana al voltant de Rosa Fabregat al Cafè del Teatre—, vaig poder comprovar, també al voltant de Pàmias, el mestratge literari, humà i professoral que aquest homenot de la Segarra ha exercit sobre diverses generacions juvenils, ara ja en el punt dolç de la primera maduresa (Josep Borrell, Xavier Macià, Juanjo Manel, Àngels Marzo, Enric Falguera, Josep M. Nogueres, Carles Sanuy, J. M. Rodríguez o Francesc Pané), que recitaven fervorosament els seus versos.

Lligant el fil de la vida (com tant ha estudiat i poetitzat Rosa Fabregat) del local al cosmos, se'ns feien presents les profecies poètiques dels vells de la tribu ilergeta: Jaume Agelet i Garriga, Magí Morera i Galícia i el grandiós Màrius Torres.

Digníssims successors seus, al costat de Guillem Viladot, ja desaparegut, són: Rosa Fabregat, farmacèutica de professió, poetessa alquímica de la transsubstanciació del material a l'espiritual, autora d'aquests dos volums d'obra completa (Ancorada en la boira, 1953-1993, i La temptació de vol, 1994-2011), mil pàgines llargues de poesia, i Jordi Pàmias, professor de Llengua i Literatura Catalanes, ja jubilat, a l'Institut Màrius Torres de Lleida, el qual ja va pel cinquè volum de la seva obra, amb títols tan significatius com La casa dels avis, El do de la paraula i, entre d'altres, Terra, mite, àngel, conjunts que, igualment, abracen l'esperança i el dolor de tota realitat conscientment viscuda.

Inevitable la poesia per a tot aquell tocat per l'art de la lletra impresa (recordem la formidable prosa poètica de Proses de Ponent), Argila, de Josep Vallverdú, amb pròleg del lingüista cerverí Albert Turull, professor a la Universitat de Lleida, culmina el tríptic de la més recent actualitat poètica a les Terres de Ponent. El poeta passa revista a la nissaga pròpia, al pes de la vida i als amors, que no són només personalitzats, sinó col·lectius en tot allò relatiu a la realitat que el volta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.