Opinió

Som 10 milions

Calçotades i favatades

No passa res, la calçotada, la favatada i, sobretot, la trobada col·lectiva s’ho val

Arribats a aquest punt de l’any, ja podem començar a dir que qui no hagi fet, com a mínim, una calçotada no és d’aquest món i, també, que qui no hagi assistit a unes quantes, poca requesta té, perquè aquesta és una pràctica del tot consolidada a casa nostra que també s’ha expandit a llocs llunyans i, encara que se’n vagin organitzant, ja fa mesos que la temporada del calçot es va iniciar i se’n comença a albirar el final.

Val a dir que Valls no solament ha posat al món els castells i els calçots, sempre vinculats, per descomptat, al seu nom, sinó que ha sabut allargassar la temporada dels calçots fins a períodes de l’any que semblava impossible. I també, que des de fa alguns anys –el 2023 se’n va celebrar la cinquena edició– ha optat per reivindicar una altra menja de característiques semblants: les faves.

Tanmateix i fins allà on conec, fer favatades era propi del Baix Camp. La meva experiència és d’haver conegut els temps en què les trobades d’una colla, d’una família etc. al tros o al mas d’algú o en algun indret per fer un dinar a l’aire lliure eren per fer un arròs, carn a la brasa o una favatada, però, de calçotades, ni se’n parlava. Les calçotades van anar arribant i van passar a ocupar l’espai de les favatades, que van quedar relegades a l’àmbit privat o al record.

Possiblement l’impuls vallenc va ser potent, la proposta va resultar molt atractiva i innovadora, i més fàcil i pràctica de celebrar que la favatada, que demana paciència i precisió, ja que cal anar enfilant les faves en enfilalls de filferro –recordo les anomenades “faves de gitano”– per posar-les a coure, i això vol el seu temps previ i la seva vetlla atenta durant la cuita.

Sigui com sigui, la iniciativa és bona, ve a afegir-se a la de Montbrió del Camp –que va per la 8a edició– i posa en evidència que des d’indrets diferents del Camp, s’estan dedicant esforços a popularitzar i a situar en l’oferta del món de la restauració la favatada i les faves, una menja que havia estat de quilòmetre zero i que és d’esperar que es vagi recuperant i s’expandeixi.

Però, per si s’animen a participar-hi, comparteixo una observació. A hores d’ara, en què possiblement vostès ja són veterans en la pràctica d’anar a fer la calçotada, deuen haver pogut comprovar que en àpats de colles, família, entitats, etc. les feines a fer són diverses i múltiples i requereixen un repartiment de tasques. Tasques que, indefectiblement, si des del primer dia un assumeix –per exemple, fer la salsa, coure els calçots, encarregar-se de comprar la carn o la llonganissa, etc.–, li quedaran assignades fins al final dels temps. No passa res, la calçotada, la favatada i, sobretot, la trobada col·lectiva s’ho val, i amb això una persona ja es pot donar per satisfeta, però també porta a una reflexió: com és que hi ha persones que mai no s’hi impliquen? Per què els que han començat no fent res acaben igual? Bé que els agraden els calçots i les faves! Deu ser que les calçotades i les favatades també són miralls on es reflecteix el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.