Opinió

Tribuna

Vigila què tries per explicar-te

“Google va acomiadar un treballador que va afirmar que el robot amb què treballava podia sentir. És un cas com un cabàs d’identitat narrativa, un robot que, a través de les converses amb l’enginyer, el convenç
“També ens hem explicat el dret a viatjar, a escampar la boira, a conèixer món, i oblidem que el turisme representa un dels factors més contaminants del planeta

A Isak Dinesen, l’autora de Memòries d’Àfrica, li pregunten: “Tu qui ets?”, i diu: “Deixa’m que t’ho contesti d’una manera clàssica i t’expliqui una història.” Paul Ricoeur també considera que la identitat s’assoleix a través de la narració. Per exemple, no és el mateix considerar-se a una mateixa una dona amb sobrepès empoderada body positive que una gorda acomplexada. Però alerta, la narració no canvia la realitat. Per molt que pugui dir que tota la vida ha plogut i també hi ha hagut sequeres, no canviaré el fet que el canvi climàtic multipliqui per cent les possibilitats de viure una onada de calor aquest estiu. Per molt que em digui grassoneta feliç i empoderada, si tinc els triglicèrids i el colesterol pels núvols, les meves possibilitats de tenir un atac de cor augmenten.

La identitat narrativa també pot ser col·lectiva; per exemple, les dones no sabem interpretar els mapes, els homes no saben fer dues coses alhora. Per això, compte amb els relats que donem per veritables i ens determinen. Si et dius que no pots interpretar un mapa, et perdràs segur; en canvi, si et dius a tu mateixa “Tinc un sentit de l’orientació innat”, segur que arribes a lloc. Amb la narració ens posem límits i també ens donem forces per aconseguir grans reptes. Fem-ho jugar al nostre favor sense oblidar mai que la realitat existeix i hem de ser defensors acèrrims d’allò que de veritat és, especialment en un món d’intel·ligències artificials i de notícies falses. Cada cop més, les persones que es fan explicacions a mida són perilloses, saber que les coses són com són al marge de si són com voldríem (els algoritmes ofereixen bombolles de coneixement a mida sobre el món que més ens agrada i per tant eliminen altres realitats o la diferència) és un recurs infantil de conseqüències catastròfiques.

Som persones que sabem qui som explicant-nos històries, estem fets per explicar-nos qui som des de fa mil·lennis d’anys a la vora del foc, per això són tan perillosos els relats de la intel·ligència artificial. Google va acomiadar un treballador perquè va afirmar que el robot amb què treballava podia sentir. Això és un cas com un cabàs d’identitat narrativa, un robot que a través de les converses que té amb un enginyer el convenç que té sensibilitat. I és un enginyer que coneix la màquina! Imagineu-vos què ens pot arribar a fer creure la intel·ligència artificial pel que fa a notícies falses o narracions plausibles però absolutament irreals. Compte també amb les tendències gens artificials i del tot constitutives al nostre ser, les fórmules que tendim a fer servir per explicar-nos qui som i què ens passa. Si, per exemple, tendim a pensar que quan aconseguim alguna cosa és gràcies al nostre esforç i quan no, és culpa dels altres o de la mala sort. Ens agrada en general tenir una sensació de control i progrés en la nostra vida, allò que cada vegada som millors (i el gran director de cinema Truffaut va acabar dirigint Una chica tan decente como yo).

En la novel·la de la nostra vida sempre hi ha personatges dolents, personatges amables, problemes superats i coses pendents. Seleccionem el passat per dotar-nos d’una història coherent i ordenada. Tipus “Vaig començar periodisme i vaig treballar en una ràdio local abans de fer el salt a un mitjà generalista” i ens oblidem d’altres vocacions, com els anys que volíem ser metges, la carrera que vam abandonar, perquè destorba en l’explicació lineal i ascendent que ens volem fer de nosaltres mateixos. En general, som optimistes per naturalesa. El neurocirurgià Henry Mars ho explica molt bé, ell havia vist milers de cervells de 75 anys i s’explicava la història fins al punt d’estar convençut que ell el tindria més sa, més jove, fins que va veure el seu propi TAC. Pensem que no ens tocarà, ens diem que viurem fins als 90, tendim a pensar que serem l’excepció afortunada. Aquest optimisme aplicat a la nostra espècie, tan relacionada amb la idea progre, ens va molt malament per enfrontar-nos al canvi climàtic... Potser caminem alegrement quan hauríem d’estar corrent. No tenim gaire intel·ligència col·lectiva, però col·lectivament podem ser tremendament estúpids.

Les dades són clares, els efectes ja els vivim (sequera, onades de calor, temperatures rècord), però no ens ho acabem de creure, la vida sembla que continuï pràcticament igual, hem celebrat Nadal, hem menjat raïm, hem fet cagar el tió i aviat vindrà Setmana Santa: quin avió agafarem per fer una escapada? També ens hem explicat el dret a viatjar, a escampar la boira, a conèixer món, i oblidem que el turisme representa un dels factors més contaminants del planeta. Preferim somriure i caminar, seguir viatjant, creure’ns que sempre trobarem nous invents i solucions per als problemes que hagin d’arribar. No sabem com fer canvis globals, el profit immediat és més temptador que una crisi global a gran escala d’aquí a uns anys. Si sabem les trampes al solitari que ens fem, és a dir, quin relat ens oferim, podem tal vegada detectar els nostres errors de coneixement i canviar les veritats a mida pel més important: la realitat. I la realitat és el lloc que tenim l’obligació de conèixer, si la volem canviar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.