Opinió

Tribuna

Maurín, l’anticomunista

“El Maurín exiliat als EUA i mort fa 50 anys ja no era aquell personatge que defensava el comunisme davant el socialisme de Campalans en un debat intens a Manresa el 1932
“Altres dirigents del POUM van fer el mateix camí. Uns van reconstruir el socialisme catalanista i d’altres es van integrar al PSOE. Maurín hauria fet això darrer si no s’hagués apartat del brogit polític per retornar al periodisme

L’exili de l’exili és una de les pitjors traïcions de l’anomenada memòria històrica. La historiografia catalana mostra de quina fusta està feta quan ara, reproduint el mateix error dels anys setanta del segle passat, prefereix recuperar personatges de la Segona República a trossos. Això és el que ha passat amb Joaquín Maurín, el secretari general del POUM, de qui el 5 de novembre del 2023 es commemorà el cinquantenari de la mort, ocorreguda a Nova York, després de diagnosticar-li un tumor al cervell, el mateix any que també morien a l’exili Pau Casals (22 d’octubre) i Pablo Picasso (8 d’abril). El Maurín exiliat als EUA ja no era aquell personatge que defensava el comunisme davant el socialisme de Campalans en un debat intens mantingut a Manresa el 16 d’octubre del 1932. Parlant sobre la Guatemala antiimperialista de Jacobo Árbenz amb l’escriptor estatunidenc Waldo Frank, el 17 de juliol del 1954 (no feia ni un mes del cop d’estat que l’havia enderrocat), li escriu: “Del mismo modo que el anticomunismo negativo hace, finalmente, comunismo (como expuso usted en su último artículo), el comunismo, en los países democráticos, da como resultado el triunfo de la reacción.

A l’exili, Maurín tampoc no responia al perfil del jove autor del llibre Hacia la segunda revolución (1935), reeditat ara per Perro Malo com si el mateix Maurín no l’hagués esmenat el 1966, quan va refer-lo i el va convertir en el llibre que Ruedo Ibérico va publicar amb el títol Revolución y contrarevolución en España. El millor d’aquesta edició és que reprodueix la portada original, signada per Marty, que en realitat era el pintor, decorador i il·lustrador gironí Josep Colomer i Martí. Per la seva part, Tigre de Paper s’ha inventat un llibre, Les forces motrius de la revolució, que recull, traduïts al català, articles esparsos i el llibre La revolución española (1931), escrits en castellà per Maurín. Tot i parlar el català amb accent occidental, Maurín no va escriure mai en la llengua d’Ausiàs March. Aquests, diguem-ne, homenatges, estan pensats per reivindicar el “llegat revolucionari” de Maurín, lluny del que sostingué durant els deu anys d’empresonament i els vint-i-sis d’exili. La seva mirada cap al passat era molt menys complaent. No és l’únic personatge històric català amb dues cares. El seu gran rival als anys trenta, Francesc Cambó, també va tenir-les: catalanista i franquista, successivament. Les dèries ideològiques dels que se’n senten hereus fan que prescindeixin del tros de vida de cadascú que no encaixa amb el relat presentista del passat.

A l’exili, Maurín va escriure molt a favor de la democràcia i contra el comunisme. El 26 de maig del 1948 va deixar clar al jove Wilebaldo Solano, secretari general del POUM a l’exili parisenc, perquè es negava a reincorporar-se al partit que ell havia fundat amb Andreu Nin: “Tributáis un culto ferviente a tópicos, frases hechas y posiciones vacías de contenido, colocándoos al margen de la realidad.” En una altra carta, del 25 de febrer del 1967, dirigida a Salvador de Madariaga, que he trobat a la Universitat de Miami, des d’on escric, Maurín declarava: “Mi evolución ideológica ha sido grande: me creo un socialdemócrata. En España defendería una política parecida a la que llevan a cabo los socialistas en Italia y Alemania: bloque con la democracia cristiana para cerrar el paso a los comunistas.” Clar com l’aigua. Altres dirigents del POUM van fer el mateix camí. Uns van optar per reconstruir el socialisme catalanista i d’altres es van integrar al PSOE. Maurín hauria fet això darrer si no hagués decidit apartar-se del brogit polític per retornar al periodisme. A l’exili, Maurín es confessà proamericà, antisoviètic, kennedià, anticastrista, prosionista i promotor, a través de la seva agència de distribució d’articles periodístics, ALA, d’una opinió pública llatinoamericana demòcrata i progressista, oposada al conservadorisme de Walter Lippmann, però que majoritàriament estava vinculada al Congrés per la Llibertat de la Cultura i la revista Cuadernos, dos instruments de la guerra freda cultural.

Maurín va arribar a Nova York el 16 d’octubre del 1947 a bord del transatlàntic De Grasse. Tenia cinquanta-un anys (havia nascut el 13 de gener del 1896). L’exemplar de l’endemà de The New York Times donava fe de l’arribada a la ciutat dels gratacels dels viatgers, entre els quals destacaven el popular cantant francès Maurice Chevalier i qui havia estat president del govern republicà, el socialista Juan Negrín, còmplice dels comunistes en l’assassinat d’Andreu Nin, i que a més havia deixat morir a la presó Model de Barcelona el germà de Maurín, Manuel, detingut arran dels Fets de Maig del 1937. De l’arribada en tercera classe de qui havia estat perseguit per l’estalinisme i el franquisme amb el mateix acarnissament, el rotatiu novaiorquès no en deia res. Ironies de la història. Convertir els anys d’exili de Maurín en un altre exili és faltar a la veritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.