Opinió

Mirades

Simenon a Sant Feliu de Guíxols

L’escriptor i crític literari Ponç Puigdevall presenta ‘Una novel·la comercial’, el llibre que li ha costat més renecs

Ponç Puigdevall ha escrit Una novel·la comercial. Primera sorpresa, fins que veus que és el títol del llibre i no que necessàriament un dels crítics més temuts del panorama editorial en català s’hagi decidit a trencar tot allò que ha predicat per vendre més llibres. Que en vol vendre, és clar, així com Edicions de 1984, l’editorial que tan bé treballa i que l’hi ha publicat. Ell, que sempre ha defensat que és absurd buscar brega entre una novel·la literària i una de comercial, presenta una novel·la que diu que l’ha fet patir molt a l’hora d’escriure-la. Que de fet la va començar fa molts anys i que ha escrit i reescrit, com en ell és habitual. De llibres, en Ponç Puigdevall, amb qui és un plaer parlar de literatura entre cerveses i també de la vida més que no pas d’altres coses, en sap un niu. Ha escrit llibres de relats i novel·les; ha guanyat premis com l’Andròmina de narrativa, el Ciutat de Barcelona i el Joanot Martorell; ha experimentat amb Els convidats de pedra, sobre llibres per a ell imprescindibles però tan estranys com Los raros de Gimferrer, i fa un any i mig va publicar una petita joia amb La Magrana: 99 llibres per tornar a llegir, basat en les seves crítiques.

Va ser un home del Quaderns Crema de Jaume Vallcorba. I de Tusquets. I ara està encantat amb Edicions de 1984. És de Sant Feliu de Guíxols, i ha estat la capital ganxona la que ha triat perquè li calia “un poble en què no passi gaire res”, i ell coneix el lloc on va néixer i viure, i parla del poble, perquè bàsicament es mou entre els carrers del centre.

Però la gran força d’aquesta novel·la és que li ha servit per trencar el seu estil. El seu amic i actor Pep Cruz es queixava que feia frases tan llargues i complexes que no li donaven temps per anar al lavabo. I com que l’apassiona Simenon, Ponç va decidir escriure a l’estil de Simenon. Li calia un poble petit, una família com la de l’Artur Claret i uns trets característics que li donin l’aire costumista que volia. Diu que és el llibre que li ha costat més d’escriure i que més renecs li ha fet proferir. Hi ha molts personatges, de tal manera que al final fa un “Dramatis personae”, per explicar-los, i una “Nota” que és un divertimento. Alguns personatges amb pes, la majoria passavolants, amb guió com les germanes Codina i l’escriptor Toni Murlà, o sense protagonisme, com una baronessa que tothom esmenta i que mai no apareix. La clau de tot plegat, la història comercial del títol, és la lluita per l’herència d’un editor patriòtic, apàtic i a qui no li interessa gaire res, entre els seus dos fills i la seva dona, que no suporta.

O sigui que tenim una novel·la amb frases curtes, molts personatges i on sembla que no passi res. Com a Simenon, hi passa la vida. I entre referències a Patxot, Josep Irla i fins i tot Carles Puigdemont, en un moment àlgid del procés, hi surt un personatge com Manel Formiguera, que hi és i no hi és fins que es veu que sí, que hi és sempre perquè sempre ha estat present. Una novel·la molt més sòlida que la moralitat de l’autor, ara soci de l’Sporting de Gijón per raó de residència. Una novel·la amb documentació de primera perquè, com diu l’autor, “tots els personatges són jo, quan em miro al mirall com Dorian Gray”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.