Opinió

Tribuna

Passar el Rubicó

“Entre els opinadors nostrats s’instal·la la prudència fins al punt de fer-nos voler creure que, com a molt d’hora, caldran dues dècades, si és que no hem fet tard, per a una ruptura ‘de facto’ amb l’Estat
“Per més que la veritat s’oculti, el cert és que la possibilitat de secessió és tan fefaent com el fet que tothom s’esforça a negar aquesta perspectiva

Molt probablement dec ser l’única persona del país que creu que la independència de Catalunya és perfectament factible en un termini curt de temps. Un punt de vista ben distant al de partits i moviments afins a la qüestió que, per raons de conveniència, no en volen ni sentir parlar. De fet, la seva por és directament proporcional al terror que sent l’Estat espanyol –des de la monarquia fins a tot l’espectre de partits, sense oblidar els òrgans relacionats amb la justícia– davant de la possibilitat real que la més petita guspira ho torni a encendre tot. Què, sinó el silenci recurrent de la UE –i el seu galdós paper en línies generals– reafirma això que jo declaro? I tanmateix, entre els opinadors nostrats, radicals o moderats, s’instal·la la prudència fins al punt de fer-nos voler creure que, com a molt d’hora, caldrà que passin dues dècades, si no és que ja hem fet massa tard, pel que fa a una ruptura de facto amb l’Estat.

Que sigui a prop no significa que sigui fàcil. Perquè fer aquest pas significa que no hi hauria marxa enrere. Tothom ho sap. Ells, nosaltres i els que opinen sobre la qüestió, bo i amagant el cap sota l’ala. L’abisme, com quan s’obre la capsa de Pandora o quan el foc revela tot el seu poder al Prometeu, provoca veritable vertigen. Qui està disposat a arriscar-ho tot davant de la incertesa que s’albira? Ningú té una bola de cristall, ningú està disposat a exposar les virtuts del trencament. En qualsevol cas, els fets demostren que els grans processos de canvi poden dilatar-se en el temps o, per contra, esdevenir en un període sorprenentment breu.

El resultat de tanta dilació és una xerrameca insuportable, bé sigui sobre l’amnistia, bé sigui –i d’això fa quatre dies– sobre si som o no una minoria nacional. Però que ningú s’enganyi, ben a prop la història ens mira de reüll i per més que la veritat s’oculti, el cert és que la possibilitat de secessió és tan fefaent com el fet que tothom s’esforça a negar aquesta perspectiva. S’imposa, així doncs, una nova agenda sobre temes gens menors: l’escalfament global, la intel·ligència artificial –l’última moda–, el feminisme, la política migratòria. En definitiva, tot allò que tan sols un estat independent –amb el permís del poder transnacional– pot mirar de controlar, poc o molt, quan forma part del club dels països sobirans.

I si no hi som, això també convé tenir-ho en compte, és l’extinció. De la nostra llengua, de la nostra cultura, d’una manera de mirar el món, l’art i la filosofia inclosa. Temes, els esmentats ara mateix, foragitats de l’agenda política d’un país que per obra i gràcia de la intel·ligència que ens governa s’ha convertit en un simple territori. La nació, en el seu sentit més culte, el país, en la seva pregonesa etimològica –el paisatge que conformen els humans amb ments i mans alhora– no és ni tan sols la regió autònoma d’Espanya que havia somniat l’autonomisme. Catalunya, ara per ara, ha renunciat a l’esdevenidor; hem abolit el futur com a dimensió indispensable per a l’esperança. I si no s’hi posa pas remei, el pervenir que s’obre davant nostre és la d’un paratge àrid. No hi ha nació si la gent no hi creu.

Desertar de les idees nobles en moments de dificultat no és perspicaç. I tampoc ho és convertir la noblesa d’un destí emancipador en una mentida enorme. La gent –el demos– hauria de ser més descreguda i abandonar els falsos profetes que generen esperances vanes... Abans era la fe en la justícia internacional i la taula de diàleg. Ara és pactar un referèndum amb l’Estat. Quants cops més s’haurà de dir que l’Estat mai no pactarà un referèndum d’autodeterminació? Quantes vegades s’ha de dir que qui ho proposa està mentint? Això sense comptar els que afirmen que ara no s’ha de convocar perquè, si ho féssim, el perdríem clarament. El que ens frena és la por a tot allò ignot que ens aguaita a l’altre costat del Rubicó.

Cal que ens decidim. No que decideixin per nosaltres. Sé que no és fàcil. Qui va dir que ho seria? Però la història jutjarà la nostra inacció, encara que nosaltres no llegirem mai el veredicte. La possibilitat d’independència és un factor que convé tenir en compte. Fa paüra. Fa vertigen. Com a poble sotmès vivim relativament bé. Què ens cal per voler convertir el somni en realitat?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.