Opinió

De set en set

Els Xirinacs

Encara conservo el correu electrònic que el juliol del 2017 em va enviar un Sergi Xirinacs enfadat. El dramaturg i figura clau de la cultura tarragonina que va morir el dia 1 de novembre passat, estava “emprenyat” perquè la Guàrdia Urbana li havia impedit entrar al saló de plens de Tarragona –a ell i a altres persones convocades per l’ANC, Òmnium i Arran– per protestar el dia que es debatia una moció del PSC contrària al referèndum de l’1 d’octubre. Ell, que havia estat regidor de Cultura en el primer Ajuntament democràtic l’any 1979 durant el mandat socialista, però que mai no va tenir pèls a la llengua ni fidelitats forçades a qui considerava que no les mereixia. Aquell vet al dret a la protesta era, deia al mail, “un símptoma. Un tic, un tic autoritari. Coherent, és clar, amb la moció aprovada i l’esperit monàrquic que la sustenta”. Xirinacs criticava “la deriva fosca sense timó” per on lliscava el socialisme. En els darrers anys no va fer gaires altres manifestacions de caràcter polític, només –això sí– per defensar un món cultural que prou feines té per anar rodant sense caure en una ciutat que se sol girar d’esquena a creadors tenaços com ell. Com ell i com la seva germana, l’escriptora Olga Xirinacs. El novembre començava amb la notícia de la mort sobtada del Sergi i es tancarà el dia 30 amb la investidura d’Olga Xirinacs com a doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili. Una de freda i una de calenta per a aquest tàndem de Xirinacs que tant han fet per la cultura. I aquí, conscientment, no hi posem “cultura tarragonina” per no posar límits, ni geogràfics ni mentals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.