Opinió

Quadern d’economia

FRANCESC CABANA

Roda el món i torna al Born

Josep Maria Lloveras explica en un llibre les bondats i els defectes dels països visitats, sobretot aquells on va ser ambaixador

El català és un personatge rodamon. El trobes a tot arreu. Per esmentar tres casos que conec: un monjo budista en un monestir del sud-est asiàtic, un propietari de grans ramats d’ovelles al sud de Xile i l’ambaixador de la Unió Europea a la República Centreafricana. És en relació amb aquest darrer que m’interessa destacar la seva trajectòria, que té una vessant econòmica important. Josep Maria Lloveras ha publicat el llibre Hacia el corazón de Europa. Memorias diplomáticas. El llibre es va escriure en català, però els interessos editorials van fer que es publiqués en castellà. Està escrit de forma molt planera: sovintegen les anècdotes i els retrats dels dirigents. No esperin xifres econòmiques d’aquests països o detalls tècnics de la seva producció.

Primer, i amb Banca Catalana, trobem J.M. Lloveras amb residència a París, Londres i Nova York. Després, com a assessor del Banc Mundial, va estar a Guinea Equatorial i a Bulgària. Finalment arriba al seu destí més important i més llarg: Brussel·les, capital de la Unió Europea, i al servei de la Comissió Europea, l’òrgan executiu de la Unió. En nom d’aquesta, és ara el torn de les capitals de dos estats als quals va com a ambaixador: a la República Centreafricana, i Belgrad, a Sèrbia.

Els catalans acostumem a fer bona feina allí on anem. Tot i no tenir un estat propi, tenim qualitats diplomàtiques i sabem comportar-nos. Hi ha pocs ambaixadors catalans al servei de l’Estat espanyol, tot i que alguns han tingut la seva importància, com Eugeni Bregolat, nascut a la Seu d’Urgell, que fou ambaixador a Moscou i Pequín. En general, els rodamons catalans tornen al Born, però també n’hi ha una pila que es queden en una residència llunyana. El meu cognom el vaig trobar a les guies telefòniques de São Paulo i de Nova York.

El llibre d’en Lloveras explica les bondats i els defectes dels països visitats, però especialment els d’aquells on va ser ambaixador. A la República Centreafricana va viure una rebel·lió contra el president, com per desgràcia és costum en aquells països, però els rebels van respectar l’ambaixada de la UE, ja que d’ella venien diners i relacions internacionals.

Per acabar, una anècdota que figura en el llibre i que vaig viure personalment. Havíem anat a sopar a un restaurant del port de Londres i tornàvem cap a l’hotel en el seu cotxe, a les deu de la nit aproximadament. Ell, que conduïa, es va passar el trencall que havia d’agafar i, després de comprovar que la circulació era pràcticament nul·la, va fer marxa enrere uns deu metres. No hi havia cotxes que circulessin però sí un guàrdia de trànsit just a la cantonada que ens va aturar. En Josep Maria Lloveras, com a bon llatí, abaixà la finestreta i abocà al guàrdia tots els arguments que se li acudiren per rebaixar la multa amb la qual comptava: que soc estranger, que no conec bé el barri, que ja he vigilat que no vingués cap vehicle abans de fer marxa enrere, etc. El guàrdia se l’escoltà sense dir res i quan va acabar d’escoltar la seva defensa li digué: “Pot seguir el seu camí, però li haig de recordar que a la Gran Bretanya els cotxes circulen cap endavant.” Ens va semblar una reacció meravellosa, a la qual no estem acostumats. El llibre n’és ple, d’anècdotes com aquesta que, a més de fer fàcil la lectura, enriqueixen els nostres coneixements sobre el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.