Opinió

Tribuna

Posar el crit al cel

“El crit és polisèmic, i ens du des de l’angoixa vital a l’alegria desbordant i a la protesta més pregona
“Hi ha persones abonades al crit que sembla que no respecten les normes, gaudeixen de fet trencant-les

La versió més coneguda del quadre El crit, d’Edvard Munch, es conserva a la Galeria Nacional de Noruega. Altres versions estan custodiades al Museu Munch d’Oslo, que és on jo he vist aquesta visió turmentada d’un dels quadres més famosos del món. El 1882 Munch escriu com se li va acudir aquesta imatge d’una figura andrògina que s’agafa la cara amb les mans i crida (i que ara tenim com a emoticona als nostres dispositius mòbils). El relat l’inicia així: el pintor passeja amb dos amics, i el sol es va pondre, i el cel es va tenyir de sang i “sang i llengües de foc assetjaven el blau fosc del fiord i de la ciutat”. Mentre els seus amics continuen caminant i conversant ell es queda immobilitzat i tremola d’ansietat. I va sentir “un crit infinit que travessava la natura”. A part dels seus altíssims dots narratius per expressar què el va motivar a pintar un crit ja icònic i universal, Munch és capaç d’immortalitzar en pintura un sentiment humà, aquell sentiment tràgic i angoixat que Unamuno revela com a part del que som.

El 1961 la revista Time va il·lustrar un número especial sobre la culpa i l’angoixa amb aquesta imatge. La tenim en clauers, imants de nevera, llibretes, samarretes. I sobretot la tenim dins. El crit de Munch és una icona, una companyia, un pes compartit per la humanitat. L’artista noruec va saber, en un quadre petit, encapsular una angoixa global enorme. Munch va tenir una vida difícil. La seva germana preferida va tenir un trastorn bipolar i va ser internada. El pare era molt rígid. La mare i una germana van morir de tuberculosi. Es va quedar només amb la presència masculina familiar, el pare i dos germans.

‘El crit’ de Munch és un crit interior la densitat del qual (i els decibels) no es pot mesurar, és infinit, còsmic. En canvi, trobem petits crits histèrics cada dia. Gent que crida a la televisió, al carrer, sols o acompanyats. Parelles que es criden, famílies que es criden, caps a la feina que en lloc de proposar criden.

Deu ser casualitat que cridar i criar siguin dos verbs tan semblants? Els nens criden mentre els crien, i criar sovint comporta deixar anar algun crit. Em diuen els pares novells que als infants no se’ls ha de cridar, que s’han de dir les coses parlant perquè ho entenguin. A mi em costa pensar que, en moments de perill, parlant la gent s’entengui. Si un nen surt corrent i travessa una carretera, l’instint et fa deixar anar un crit, segur. Cridar en moments concrets ho veig efectiu, sobretot quan s’ha de dir “Prou”. “Prou” no es diu fluixet. S’expressa amb una veu potent. Perquè quan volem deixar clar que fins aquí s’ha arribat, no ho podem dir amb una veu esquerdada i fluixa. Cridar és una manera de reafirmar-se. Cridar és una queixa que ens agermana amb les bèsties.

Fer crits, certament, és desagradable, als nens, i a la gent gran. No deu ser eficaç, la pedagogia del crit. Hi ha persones abonades al crit que sembla que no respecten les normes, gaudeixen de fet trencant-les. Escupen, trenquen mobiliari urbà, cremen objectes, en llencen d’altres a terra. Amb això criden l’atenció, en negatiu. Un altre crit social és el dels infants tirans, els petits emperadors que amb els seus crits histèrics decideixen on s’asseuen, què es menja, on es va... encara que no parlin, encara. Els

seus crits, els seus gestos, són les brúixoles que orienten a pares i mares que els segueixen com a un líder absolut. Són els crits de la tirania d’una infància que o no m’hi havia fixat abans o es fa més present en l’esfera pública que fa unes dècades. També tenim el crit dels adults enrabiats, sempre en contra de tot. Gent que malparla mentre fa cua per comprar el pa, persones que no et deixen sortir en una porta i fan espentes, gent que crida sola pel carrer i que tot ho troba intolerable. Cridar és una acció baladrera que, tot i ser profundament humana, ens agermana amb aquella natura més bèstia, més primària. Els crits són desagradables, no perquè siguin estridents o alts, però també hi ha la positivitat del crit. Els crits són lletjos, però un estampat cridaner pot ser atractiu. Un concert clamorós pot ser memorable. Una manifestació ensordidora pot ser entusiasmant. Una passió estrepitosa pot ser saludable. Una sorollosa discussió pot desencallar inèrcies. El crit és polisèmic, i ens du des de l’angoixa vital a l’alegria desbordant i a la protesta més pregona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.