Opinió

Tribuna

Néixer a casa

Crec recordar que el dia que el meu fill em va dir: “Volem que el nen neixi a casa” vaig haver de contenir els dubtes que pugnaven per sortir de la meva boca com una torrentada. Jo devia fer una cara de tòtila que no vegis, perquè me’ls vaig empassar tots, que era una manera de començar a acceptar la decisió que havien pres, la seva dona i ell. Més endavant, els dubtes es van anar responent sols: rebrien assistència d’un equip de llevadores professionals durant l’embaràs, el part i el postpart; a més, descartarien aquesta opció, si es preveia que el part podia complicar-se. Hi vaig confiar plenament, fins al punt que, en més d’una ocasió, vaig defensar aquella lliure decisió davant d’algun familiar que en dubtava. Al final, tot va anar perfecte, no pas per qüestió de sort, sinó d’una preparació completa i una bona assistència, amb previsió i atenció molt curoses. Si comparo en la distància com va ser el meu part en un hospital, fa més de trenta anys, penso que, tot i que em va assistir una llevadora i vaig demanar que fos el més natural possible, no se’m va deixar decidir gaire res.

El panorama ha anat canviant i el part ja no es veu tant com un procés quirúrgic que dirigeix un ginecòleg o ginecòloga, de manera paternalista. Cada vegada es respecten més les decisions de les dones, que poden triar en algunes qüestions, com ara si volen anestèsia, o si desitgen que no els trenquin la bossa de les aigües. Tot i això, moltes dones accepten parts provocats per raons tan arbitràries com ara avançar-se a les vacances dels especialistes o refusen tenir un part natural per por al patiment i, en molts casos, desestimen parir a casa, no tan sols per qüestions de desconfiança, sinó també monetàries. Qui es pot pagar un part ben guiat, fora de la Seguretat Social o de l’empar de qualsevol mútua sanitària? Ara per ara, parir a casa és una opció que escullen algunes dones que valoren aquesta experiència com una inversió de futur: la veuen com la millor manera de portar el seu nadó al món.

Llegeixo aquests dies que, aquests darrers anys, el baby boom de famoses com ara Shakira se salda amb una coincidència curiosa: bona part d’elles han passat per una cesària (qui sap si induïda per la pressió que comporta la necessitat de fer bolos?). Només algunes han pres la decisió més difícil, com ara Beyoncé, qui, malgrat la seva aparença sofisticada, va escollir el part més natural possible, o actrius com ara Cindy Crawford o la malaguanyada Bimba Bosé, que va confessar haver parit al terra del seu dormitori i qualificava l’experiència com la més reveladora i expressiva que havia viscut. Altres mares anònimes expliquen que, en aquest tipus de parts, s’han deixat guiar per la intuïció en el moment crucial, i això els ha permès connectar amb la seva capacitat natural d’engendrar, i han viscut un part més tranquil, cosa que beneficia la criatura.

Hem viscut massa temps amb la idea que la dona era una menor d’edat que no sabia res de res, de com ha d’anar un part. Jo no me’n recordo gaire, del meu, però m’agraden els parts respectuosos que tenen en compte les protagonistes de la història, ja va sent hora. El seguiment de l’etapa d’alletament també és molt important. De moment, em sembla exagerat donar de mamar a cor què vols, fins que la criatura vagi caminant a l’escola, però ves a saber si també m’ho hauré d’empassar. S’acaba l’any i vull fer confiança en la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.