Arts escèniques

PEP MUNNÉ

ACTOR, QUE RECUPERA UNA DRAMATÚRGIA SOBRE JAIME GIL DE BIEDMA, ESTRENADA EL 2003

“Als anys setanta tothom sentia el que volia, sense etiquetes”

L’actor reivindica la poesia d’un català que escrivia en castellà. Preferia l’anglès i el català, que és molt més directe que el castellà

A punt de fer 50 anys de carrera, es defineix com a actor del segle XX que lamenta la insolència dels joves, per desinformada

Almodóvar, als anys setanta, treballava a Telefónica i vestia botonat: Madrid era una ciutat grisa

Es presenta com un actor del segle XX. Troba a faltar aquella sensació fresca de vestir estrafolari per la Rambla dels anys setanta i vuitanta i trobar-se actors, artistes i escriptors pels bars del Raval. Avui, es lamenta, tot està trinxat pel turisme. El Bocaccio és un record d’on es trobava una certa intel·lectualitat burgesa però que no evitava que es trobessin tots als peus de la Rambla. Lamenta el tancament (anunciat) de Can Lluís i tem pel Pastís, l’últim reducte. Joan Ollé va voler obrir un centre de trobada al carrer Canuda, 26, però ha acabat amb la mort del director. Ara, La Gleva fa d’un cert refugi. Sobretot, quan Albert de la Torre munta un sopar després de les funcions. Però és una acció puntual. Avui, Pep Munné recupera la dramatúrgia de Las rosas de papel a La Gleva, fins al 18 de febrer. La va estrenar el 2003, fa 21 anys. Continua atrapat per Gil de Biedma. Parlava com escrivia, però això seduïa, recorda Munné, tan conversador com el directiu de Tabacos de Filipinas.

Recupera ‘Las rosas de papel’, una obra que va estrenar fa 21 anys. No fa vertigen pensar-ho?
Estic a punt de fer 50 anys de carrera. Jo em pregunto: “Per què no faig una cosa nova?” Quan vaig estrenar-ho em considerava molt jove. L’autor ho va escriure amb 40 anys amb la voluntat de parlar com un senyor de 75 anys. Ho deia en les entrevistes. A Gil de Biedma li fa molta por el pas del temps. Ho viu internament. I ho acaba escrivint. Ara entenc molt millor el que va escriure. Sempre que el recupero el reviscolo; per això el sento viu. Vaig estar-me un any i mig llegint tot el que hi havia escrit seu per fer la dramatúrgia i parlant amb els seus amics, com ara el seu company (l’actor Jaume Madern), la Colita... la seva gent.
Només van tenir tres converses entre vostès dos.
Ens vam veure més sovint perquè quan representava La gavina compartia repartiment amb Madern. Però conversar-hi llargament tres cops, sí. En una d’aquestes ens el vam trobar amb un mariner jove que havia anat al jutjat a portar un cabàs de peixos morts per denunciar les nuclears. S’hi havia estat el dia sencer escoltant aquest personatge. Eren converses infinites, començaves parlant de Byron i acabaves ves a saber on. Gil de Biedma deia que li agradava més la conversa que la poesia. I per això, quan escrivia, buscava un interlocutor. En l’obra, el personatge explica la vida del poeta com també els propis poemes, de forma cronològica. Usava un llenguatge riquíssim però aparentment senzill. Tothom podia entendre els seus poemes.
Ha desaparegut la intel·lectualitat a Barcelona? On es troben?
Barcelona és una ciutat que s’ha desmembrat. Fins ara era un lloc on el ciutadà que hi viu munta activitats. Per la Rambla, als setanta, hi passava tot. Ara, com Ciutat Vella, només és del turista.
El Bocaccio no estava pas instal·lat al Raval!
El Bocaccio és anterior, en la seva joventut, era per a “gente mona, divertida y con dinero”. Quan hi havia la Gauche Divine, que vivia a la part alta de Barcelona. Ells vivien allà però baixaven per a tot: són intel·lectuals amb mala consciència burgesa, que es dediquen a ser escriptors de poesia social. Els bars de reunió dels Goytisolo, Gil de Biedma, del Barral, que era el Cristal, era un bar a tocar de plaça Molina. Però era momentani. On baixava Gil de Biedma era a la Rambla. Pensava que Tabacs de Filipines tenia el despatx a la Rambla. I s’hi quedava a dormir molts cops. Vivia molt els seus bars cutres. Aquesta part de Barcelona ja no hi és. Quan jo baixava a la Rambla als setanta sabia que em trobaria amb tothom: pintors, escriptors, músics, escenògrafs. Els trobaves al Cafè de l’Òpera, a la Boqueria a l’American Soda... a Can Lluís. Als últims anys del franquisme allò era una bogeria, d’una plenitud absoluta. Jo em guarnia amb henna, un barret de cordovès verd i un abric de botons. La gent de Madrid venia a Barcelona. Abans de la movida dels vuitanta, Madrid era una ciutat grisa. L’Almodóvar treballava a Telefónica, i anava botonat. Ara vas a la Rambla i la feina teva és que un puto bar et serveixi un cafè, perquè tots estan preparats per als dinars.
A qui s’ha de culpar que deixés de ser tan trencadora?
Al turisme. Ara la ciutat està abocada als hotels i els grups inversors. Joan Ollé va obrir un local al carrer Canuda que aspirava a recuperar-ho. Vam fer nou funcions d’un espectacle amb textos publicats al Charlie Hebdo. En Joan Anguera havia fet una dramatúrgia. L’hereva del director, Georges Bernier, que va morir en l’atemptat, no va concedir els drets a l’Ollé. No m’ho havia dit, i això que hi vam treballar sis mesos! Quan semblava que les gestions diplomàtiques desencallaven l’afer, l’Ollé es va morir. Es titulava Bon Nadal i quan arribés a sala es diria Imbècils. El personatge era un senyor cabrejat amb la vida que va a celebrar el Cap d’Any sol a un restaurant.I se l’escolta un cambrer. Van trobar motius per arrencar els textos que Bernier havia publicat setmanalment al satíric. Es retratava tothom, amb molta mala llet des de l’anarquisme a les copes brutes o amb gust de sabó de rentaplats.
A l’Ollé li agradava pujar poetes a l’escenari, com Gil de Biedma.
Un vers és l’essència, és la síntesi. Si ho saps interpretar és absolutament teatral. A Las personas del verbo contra Gil de Biedma em va fer patir molt perquè em feia treure els versos. Jo descric un personatge. Ell explicava la relació del poeta amb el seu temps. Al cap de dos dies d’estrena, vaig posar els versos que m’havia tret. I em va dir: “Collonut, Pep.” Ni es va adonar que els havia recuperat. És que tal com m’havia marcat perdia tot el sentit.
Sovint fa el rol de galant, de dandi. Com Gil de Biedma.
Sempre me l’han ofert. Vaig disfrutar molt quan el Prat i Coll em va donar un paper característic (em va posar de model l’arqueòleg Eudald Carbonell) a La fortuna de Sílvia. Jo parlava amb passió; vaig disfrutar com un camell! Em sap greu que costi tant trobar un rol diferent del de galant (però n’he fet també amb Danny i Roberta o Johnny va agafar el seu fusell).
Quina relació tenia Gil de Biedma amb el català? Per què no hi va escriure?
Ell diu que parla castellà perquè és la seva llengua materna. Si hagués pogut, hauria triat l’anglès i després el català perquè “el castellano tiene demasiada hojarasca”. Eren poetes catalans que escrivien en castellà com el Goytisolo, el Carlos Barral, el novel·lista Juan Marsé. Ell se sent d’aquí, Barcelona és la ciutat on havia viscut juntament amb la Nava de la Asunción, que era el poble on estiuejaven a Segòvia.
A La Gleva vau estrenar ‘Speer’.
També feia anys que hi anava al darrere. Coneixia l’autora. Quan va sorgir la possibilitat jo havia de fer el personatge jove. A La Gleva vaig estrenar fent de Speer, el personatge adult. Amb el director Ramon Simó en vam quedar contents. Volíem fer-ho també en castellà fent gira per l’Estat, però ens va fallar una subvenció i es va morir allà mateix. Sap greu.
Deu ser frustrant que morin projectes tan ràpid.
Tinc la sensació que La Gleva encara està molt poc valorada a Barcelona. I això que té una programació extraordinària, com ara l’estrena d’El gos, de Lluïsa Cunillé, de fa poc. I és un risc perquè una sala de 70 espectadors s’ha d’omplir per cobrir uns mínims. Ara aniré al Heartbreak Hotel d’en Rigola. Acaba d’obrir i la gent hi va. L’explotació és de dos mesos i mig. Amb els assaigs, i si hi ha gira, es poden fer sis mesos. Així els personatges guanyen molt. Estic una mica cansat d’un tipus de teatre de militància, de programació de molt poques setmanes, que ignora tot el que és anterior a la seva època. Ara entenc que és l’època queer. Com si no hi hagués una reivindicació de llibertat sexual, sense necessitat de fer una llista de LGBTI... cada cop hi ha més inicials. Als anys setanta tothom vestia i sentia com volia, sense necessitat de fer etiquetes.
Potser tant eslògan molesta però el que reivindica és molt sa.
Si em sembla molt bé. Però el que critico és aquesta necessitat de definir-se per agrupar-se. Ara han fet una discoteca queer. No poden entrar-hi els que no ho són? La vida és per a tothom. Ara això s’ha traspassat al teatre, hi ha un interès per a uns determinats textos. Crec que és malaltís, en comptes d’obrir finestres acaben posant fronteres. La sexualitat d’un mateix pot variar amb els anys; no cal definir-se. Al segle XX van passar moltes coses i molts joves d’ara no se n’han assabentat encara. Fan uns discursos que ja estan suats.
Però és comprensible i necessari que els joves tinguin les seves descobertes.
Sí, però la cultura i la història ens permeten no caure als mateixos errors. Està molt bé que ho descobreixin per ells mateixos però que mirin pel·lícules de fa 25 anys! Ja entenc que la insolència és molt pròpia de la joventut i és necessària, però també es pot estar informada.
Ha abocat la seva professió a les sèries a Madrid.
Si jo hagués de viure de les sèries de TV3 m’hauria mort de gana. Fa molts anys que treballo a Madrid. Però això en una generació és generalitzat. En Ramon Madaula, si no s’escrivís els textos, tampoc estaria treballant.
Sí que ha transcendit que les actrius denuncien que, els papers de mares, cada cop els donen a actrius més joves.
També passa en els càstings masculins. No es diu tant però també és cert que sempre ha passat. Però és cert que ara passa més que mai. Hi ha una protecció entre famílies: una directora tria el seu equip de confiança...
Però això és el que feien les companyies, tampoc està malament, com si fos un equip estable.
Si volen ser companyies, que s’hi diguin. Avui, el millor actor dels últims 50 anys de Catalunya, Juanjo Puigcorbé, no treballa de fa anys. I et parlo d’algú que és competència, peró és una vergonya. Segurament la majoria de nous directors ni el coneixen, ni tampoc els actors joves, i de mi deuen conèixer l’últim que he fet per TV3...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.