Entrevista

David Simon. entrevista

periodista i guionista nord-americà. adrià Guxens

“Si el diner parla estem fotuts, i ara mateix el diner crida”

David Simon és, sens dubte, una de les figures més respectades dins de la indústria audiovisual mundial. Començant com un jove periodista de la secció d'homicidis al diari de Baltimore, Simon no va trigar a escalar posicions fins situar-se a l'Olimp de la televisió per haver creat, si no la millor, una de les sèries més mítiques de tots els temps: The Wire. L'entrevistem en el marc del festival Celsius 232 d'Avilés per conèixer un home que, tot i n'ha passat de tots colors, assegura que ara té més por que mai.

Què, quan, on, qui, per què i com, són les sis preguntes bàsiques del periodisme. Quina és la més important?

Bé, diria que el perquè és el que importa.

Llavors haig de preguntar-li per què?

Perquè què, quan, on, qui i com són dades, són assumpcions que es poden obtenir. Si no, sens dubte falta alguna cosa a la història. Qualsevol adolescent llest amb un mòbil i una credencial pot anar a les institucions o les autoritats i obtenir la resposta. El perquè és el que fa que el periodisme sigui un joc per a adults. Explicant per què passa alguna cosa, què ha causat cert esdeveniment o circumstància és quan el periodista arriba a ser un observador més seriós i perspicaç. Esbrinar el perquè és molt difícil i és quan el periodisme es posa més interessant.

Aquí, la carrera de periodisme és de les més sol·licitades, però genera pocs llocs de feina. Com hem arribat a aquest punt?

Tan sols puc parlar pel meu país, però suposo que aquí s'han donat algunes de les mateixes característiques. Als Estats Units la indústria del periodisme va cometre dos errors fonamentals. El primer: ens vam vendre al mercat. No vull dir que diaris i revistes no estiguessin impulsades pel mercat, per descomptat que ho estaven, però parlo de quan eren empreses familiars, no corporacions. En viure a les ciutats on publicaven les notícies, les famílies eren entitats cíviques, hi havia un cert orgull en el que feies que tenia menys a veure amb la quantitat de diners que guanyaves i més a veure amb el teu estatus dins la comunitat. El pecat original del periodisme als Estats Units van ser les corporacions, quan les grans cadenes van comprar tots els diaris, van anar a Wall Street i van dir: “Què hem de fer per agradar-vos?” Així que Wall Street va començar a besar-nos el cul, perquè no els interessa pas el benestar de la indústria.

Però suposo que passa amb qualsevol indústria, no només amb la del periodisme.

Sens dubte. El que va passar amb els diaris també va passar amb els fabricants de cotxes. Als anys setanta van anar als fabricants i els van dir que haurien de guanyar més diners. Fer cotxes de pitjor qualitat perquè la gent hagués de comprar-ne més. Van preguntar què els importava si tenien el monopoli, però en realitat no tenien el monopoli perquè els cotxes japonesos i alemanys eren de més qualitat, així que van ser bastant ingenus. Amb els diaris va passar igual. Jo era el periodista número 150 o 200 que va deixar el The Baltimore Sun, i això era el 1995. Internet no existia, no era una cosa a tenir en compte. Ja estaven reduint plantilla i jo no estava content amb el seu producte.

Per què?

Ja no importava publicar notícies, l'única cosa que volien era fer diners. I Wall Street va fer molts diners. Llavors va arribar internet, i ara estan massa insegurs. Part del problema va ser que quan va arribar internet la gent que havia aparegut a les notícies era la gent que entenia que les notícies eren en realitat el producte i avaluar les notícies era l'única cosa important que vam fer. L'home que dirigia l'empresa quan jo vaig marxar havia estat venedor de cereals per a General Meals dos anys abans. El van posar a càrrec de l'empresa i quan parlava a la redacció no esmentava ni una sola vegada res sobre informació ni notícies! Tot era un producte.

Què opina sobre l'impacte d'internet?

Pel que fa a blocs i periodisme no professional, internet no pot reproduir una redacció. Pot oferir llibertat d'opinió, i això és meravellós.

No donem massa importància a la figura de la redacció en lloc de fer el periodisme d'abans, el de sortir al carrer i buscar històries?

Sobretot importa qui troba la història. Està bé que algú persegueixi una història, pot ser que, fins i tot, descobreixi coses molt rellevants que han de ser investigades, però jo necessito la redacció per fer periodisme. Part del millor periodisme que he vist durant la meva carrera van ser històries que algú va trobar interessants, on es va veure que hi havia alguna cosa més al darrere. El que està passant amb Snowden, per exemple. The Guardian va donar una mica d'informació fonamental sobre com funcionen els programes de l'NSA [Agència Nacional de Seguretat] però el que diuen que és important de la història no ho és. No han danyat els fonaments legals del que està passant i reivindiquen la violació de la quarta esmena de la Constitució. En realitat l'han millorada i no existeixen! Vaig cobrir comunicacions durant quinze anys. Tot està assegurat, no depenen de l'acte patriòtic, sinó del consentiment de tercers sobre assumptes sobre la quarta esmena que es van decidir quan Jimmy Carter era president. Només es pot obtenir aquesta perspectiva des de la redacció! I ara estan descentralitzades... Internet és genial perquè la gent tingui la seva opinió, no estic en contra d'això, però respecto molt les organitzacions que reuneixen notícies i tenen el suport de membres institucionals.

Arribat aquest punt, amb la revolució digital perseguint-nos, com hauria d'ensenyar-se periodisme a la universitat?

Crec que el periodisme no ha canviat, però el periodisme modern té una finestra molt estreta. Fa cent anys tots els diaris eren parcials. És una finestra molt estreta en referència als anys en què en tots els diaris nord-americans reivindicaven ser el diari de la setmana, el diari federalista... No hi havia cap tipus de professionalisme, el que importava eren els ideals patriòtics. Després de Vietnam i del Watergate, el periodisme va començar a madurar, fins que 30 o 40 anys després va començar a esfondrar-se. És una finestra molt estreta. T'apartaves del govern, eres respectuós, et constituïes com a part del procés d'autogovern, però de vegades no estar d'acord és la teva feina com a periodista. Així que, pel que fa al procés de sortir al carrer i buscar notícies, no crec que hagi canviat a l'era d'internet. El que hem de conservar és l'aspecte institucional i la idea que fem això per guanyar-nos la vida i ser lliures d'haver d'empassar-nos la merda de ningú. A Baltimore em van posar a cobrir a la policia, així que...

Va escriure ‘Homicide' després de la seva experiència amb la policia de Baltimore. Els va deixar revisar el llibre abans de publicar-ho. Per què no els va mantenir al marge?

Havia signat un contracte que estipulava que l'única raó per la qual el departament de policia podia revisar la meva obra era si hi havia una dada d'un cas pendent, així que tenia moltes restriccions. Si deien que no els agradava com parlava un detectiu jo podia dir que no formava part del contracte. El vaig publicar el 1991 i els casos eren de 1988, així que la majoria ja estaven tancats. Si no els agradava la manera com McLarney es comportava a la pàgina 542 i volien que ho canviés, els podia dir que no.

Diu que ‘The Wire' és com una tragèdia grega. El seu treball tendeix a mostrar la realitat amb matisos molt foscos. Queda espai per a la llum?

Sí. Crec que The Wire no és misantròpica per res, només estem parlant d'una tragèdia grega, però tinc molta por pel que fa a temes greus, com el medi ambient. El meu país no és capaç de proveir-nos de sanitat pública. És increïble! Si no som capaços d'oferir serveis mèdics sense que el país se'n vagi a la ruïna, com collons se suposa que farem front a l'escalfament global? Aquests temes em fan pensar que som a punt d'estavellar-nos. No tenim prou velocitat per enlairar-nos i ja no podem parar. Em fa por. No queda altra opció que lluitar, però encara tinc fe que algunes persones arribin en el moment adequat.

Així no és del tot pessimista...?

Bé, algunes coses estan molt macerades i em fan ser pessimista. Encara creiem en el gran home de la història, creiem que si triem l'home adequat, amb el cor en el seu lloc, ho solucionarà tot. La mentida subjacent que impedeix la reforma és que els diners són discurs. Els diners no són discurs. T'interessa gastar diners per fer diners, vols gastar diners en tu mateix... Aquí està el debat. Vols gastar diners per controlar el govern i decidir quines prioritats té la societat? Si el diner parla estem fotuts, i ara mateix el diner crida. Està a tot arreu, a Amèrica, a Europa... i ho estarà fins que no hi hagi una revolució, un finançament públic de les eleccions i que la gent pugui mostrar els seus ideals i no tingui la capacitat de comprar el seu camí cap al cim.

L'apunt
Nascut el 16 d'agost del 1960 a Washington (EUA), David Simon va escriure al diari The Baltimore Sun durant vint anys fins que es va passar a la novel·la. Va debutar amb Homicide: A Year on the Killing Streets i la va transformar amb èxit en guió de sèrie de televisió. Aleshores va fer el salt a guionista i va crear per a l'HBO la sèrie The Wire, que l'ha convertit en un dels referents mundials del gènere.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.