Entrevista

Erwin Mortier. entrevista

Narrador flamenc

“Estilísticament, les dones van molt més enllà que els homes” Una Flandes Independent?

Cuando los dioses duermen
Erwin Mortier
Traducció: Goedele De Sterck Editorial: Acantilado (Barcelona, 2012) Pàgines: 384 Preu: 24 euros
L
llibres de guerra, d'infermeres angleses i nord americanes, són la base de la novel·la de Mortier
“El llibre ha de ser més llest que l'escriptor, que s'hi sotmet”
“La guerra ha creat moltes maneres diferents d'escriure”

Stefan Zweig, Joseph Roth, Thomas Mann, Marcel Proust... diversos escriptors han enyorat el “món d'ahir” i l'han descrit en les seves obres, un món superficialment virolat per contrast amb l'horror que va arribar amb la Gran Guerra, un conflicte que va dinamitar una alta burgesia feliç que es feia amb el últims aristòcrates. L'escriptor flamenc Erwin Mortier (Nevele, Bèlgica, 1965), que va debutar en el món literari el 1999 amb la novel·l Marcel, ha volgut revisar com es va viure aquest període efervescent a Bèlgica en Cuando los dioses duermen (Acantilado). La protagonista, l'Helena, és una dona que al final de la seva vida rememora la seva trajectòria a través del personatge de la Rachida, una noia marroquina que té cura d'ella. El 2009 La novel·la va guanyar el premi AKO concedit al millor llibre en neerlandès, i n'ha venut més de 150.000 exemplars als Països Baixos i Flandes.

Per què es va interessar per aquest període?

Feia temps que jugava amb la idea d'escriure sobre la Belle Époque a Bèlgica. Sempre m'ha interessat l'alta societat burgesa d'aleshores i el bon moment que van passar en aquell període. Aquella burgesia parlava francès i era molt refinada. Tot i que al principi em volia centrar en aquesta època, de seguida vaig veure que era inevitable parlar també de la Primera Guerra Mundial, que va representar la pèrdua d'aquella cultura francesa i la caiguda d'aquella burgesia afrancesada.

Com es va viure la Belle Époque, a Bèlgica?

El que trobo interessant de la burgesia belga d'aleshores és la seva manera tan tradicional de viure, amb rols masculí femení molt marcats, tot i que en aquell moment Bèlgica era un dels tres països més industrialitzats del món, i aquest conservadorisme no deixa de ser contradictori. La burgesia d'aleshores mai no es va arribar a adonar que gran part de la seva riquesa i esplendor procedia de la injustícia, perquè hi havia un extensa classe baixa molt oprimida en aquella societat. El socialisme no va florir fins després de la Primera Guerra Mundial i gràcies al fet que el rei de Bèlgica va atorgar el dret de vot per mirar de reparar tots els sacrificis d'aquella classe social tan castigada que va haver de lluitar a la guerra. En aquella època tampoc no es parlava del passat colonial del país i de tota la riquesa que procedia d'aquí. Per això vaig voler treballar aquest context amb un personatge, l'Helena, que ho veu d'esquitllentes, però amaga el cap sota l'ala. Tampoc no volia posar-li a la boca conviccions gaire clares.

Creu que la visió de l'Helena sobre el passat colonial és representativa de la societat belga encara avui?

Sí, fins i tot encara ara, els millors llibres que s'han escrit sobre aquest passat nostre han estat escrits per autors estrangers. Si pensem que a les colònies hi van morir de quatre a cinc milions de persones entendrem que és un passat molt dolorós. Sempre penso que si no pots mirar el passat als ulls, ¿com pots mirar el present? Ara també podem veure com es nega la societat multicultural. Per exemple, a la televisió només hi veiem gent blanca quan a Bèlgica hi ha un munt de gent diferent. Tenim la tendència de quedar-nos tancats a la nostra closca i de no veure el que està passant.

Si l'Helena no va voler veure aquell passat colonial, en canvi, amb la Rachida manté una altra actitud.

En un moment de la història, quan l'Helena va amb el seu futur marit a visitar el front, es narra com un grup de soldats surten del fang després de la batalla. Un d'ells comença a riure i se li esquerda el fang sec de la cara, deixant al descobert la pell negra. L'Helena, al llarg de la seva vida, va veient aquests canvis en la societat i evoluciona. Quan contracta la Rachida perquè la cuidi, ha evolucionat per deixar entrar aquesta realitat cultural. Un aspecte que encara no havia revelat és que quan parlen, la Rachida i l'Helena estan parafrasejant versos de l'Alcorà.

Amb quina intenció?

Vaig pensar que quan escriuria el llibre, els crítics més de dretes belgues atacarien la Rachida perquè és musulmana. De vegades porta el xador i és molt bona noia. Va ser com una broma personal i ganes de ser subversiu, el fet de posar-hi versos de l'Alcorà, ja que en realitat no es poden fer servir en situacions profanes. Sembla que als crítics de dretes només els molesten els xadors i no llegeixen l'Alcorà.

En tot cas, escriu en un context en què la societat belga té la sensibilitat a flor de pell en temes d'immigració...

No m'he sentit pressionat i a més ningú no se n'ha adonat. Parlo de política, de religió, de cultura, dels problemes lingüístics de Bèlgica sense pèls a la llengua. Per internet rebo un munt de crítiques i la gent em tira tomàquets virtuals, però tant m'és. La Rachida al final del llibre, diu que l'Helena és la “mare dels llibres”, i aquest és el primer vers de l'Alcorà.

S'ha parlat molt de la influència de Proust que ha rebut la seva literatura, però es pot dir que hi ha un punt de Céline per la visió descarnada de la guerra?

En realitat no hi ha gaire llibres escrits sobre la Primera Guerra Mundial. Per inspirar-me i ficar-me en la vida de l'Helena he intentat llegir, sobretot, escrits de dones perquè, estilísticament, van molt més enllà que els homes, i també per això van ser molt més criticades. Així que m'he inspirat en històries que van escriure infermeres de guerra, i fins i tot n'he traduït algunes que sortiran aviat en neerlandès. Eren infermeres americanes i angleses. De totes les que vaig llegir me'n van interessar especialment tres, que són les que he traduït. Una de les històries tracta d'un bombardeig a Dunkerke i està escrit de manera molt lírica. Va sortir el 1929 i l'escriptora va ser qualificada de perversa i estrafolària, i el llibre no es va tornar a reeditar mai més. Una altra història que anava sobre un hospital de camp escrita per una infermera, publicada el 1917, té un estil que Hemingway, que la coneixia, va imitar. El llibre va ser prohibit directament i no va tornar a ser imprès mai més. Tenir accés a aquestes històries m'ha fet veure que la guerra ha creat moltes maneres d'escriure. El meu llibre és un homenatge a totes les veus d'aquestes dones que van silenciar i que em van impactar per la seva qualitat literària.

Com ha treballat el seu estil, per parlar de la guerra?

Escric d'una manera en què el més important és sentir els personatges, la seva veu em va arribant en fragments i es va acumulant. El moment de llegir és el moment d'omplir la reserva, i després has de deixar que la intuïció deixi fluir tota aquesta informació per anar formant els personatges.

Ha estat un repte donar la veu narradora a una dona?

Al cap de dues setmanes de començar a escriure em vaig adonar que havia de ser una dona. Després vaig veure que això m'havia permès tractar de la posició de la dona en la guerra i en la burgesia d'aquell moment. Sempre penso que el llibre ha de ser més llest que l'escriptor i, un cop acabat, t'adones que tot té un sentit.

A través de l'Edgard, el germà de l'Helena, tracta el tema de l'homosexualitat. El volia posar sobre la taula?

L'Edgard va haver d'existir per contraposar-lo a l'Helena, que és una dona forta i masculina. Ell és un home amb característiques femenines. No tinc gaire clar que sigui homosexual o bisexual. No crec que aleshores fos més complicat ser homosexual que ara, és cert que era tabú i precisament per això hi havia un indefinició que donava un marge de llibertat. En l'emancipació actual tot queda definit i encasellat en rols. L'Edgard tornarà a sortir en el proper llibre que escriuré, Llengua paterna. Penso que l'Edgard es quedaria enlluernat pels moviments feixistes de l'extrema dreta perquè són molt masculins al mateix temps que exerceixen una gran fascinació estètica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.