cultura

Crítica

teatre

Fragilitats

En unes notes Tennesse Williams escrivia: quan un mira una delicada peça tallada de vidre, pensa en dues coses: en la seva fragilitat i la seva bellesa. Fragilitat i bellesa són constants vitals d'aquest espectacle meravellós de Romina Paula El tiempo todo entero. Però no només això, també una aura afable i delicada, el clima d'un humor alegre que juga entre veritats que danyen intensament, la tendresa generosa i el viu incert d'unes relacions profundes, gairebé malaltisses, el sentir de la incomprensió, l'amor vulnerable, l'afecte dels vincles i l'empara del refugi familiar. Però donat que és impossible transmetre les emocions viscudes, tan difícils d'expressar, només puc dir que durant la funció va sorgir alguna cosa íntima i extraordinària entre l'espectador i l'univers reclòs d'aquesta estranya i adorable família, com si alguna veritat manifestés el seu profund misteri, convertint el reducte domèstic en un sentir intens i amable, sense estalviar-nos el dolor tan humà que la vida implica, com l'estremidor eco d'un vidre trencadís dit Antonia.

El tiempo todo entero és una versió de Figuretes de vidre de Tennesse Williams? Sens dubte hi ha el fons de l'obra com el ressò d'una repicadissa, bàsicament perquè s'hi conserven algunes similituds narratives i l'estructura familiar dels personatges, però diria que la reflexió de fons és d'una altra mena, metafísica. Aquí el conflicte familiar, un fill que vol marxar i la seva germana que es nega a sortir de casa mentre
la mare li cerca un noi, semblen fets circumstancials que amaguen una veritable reflexió sobre el temps i la consciència, sobre la percepció d'aquest i com viure'l, la renúncia i
la incomunicació insalvable entre generacions, l'enorme distància entre veure i conèixer o l'íntima relació entre art i vida.

M'encanta la poètica de Paula i la seva capacitat per crear una atmosfera enrarida, amb éssers frangibles i perduts que deambulen, relacions ambigües que no s'acaben de definir, com l'estranyament palpable que embriaga l'aire enmig d'un espai escènic enlluernador, senzill, lluminós, minimalista, però bastit per una estructura de marcs metàl·lics amarada de fragilitat, on només hi ha la reproducció d'un quadre, el pare absent, de Frida Kahlo. Detalls mínims i màxima expressió. Esplèndida dramatúrgia, brillant i sòlida, en la qual el joc dels elements i l'estructura interna funcionen de meravella. Com la direcció, perfecta, d'una coherència superba, amb la riquesa dramàtica d'uns personatges que, com qui no vol, treuen a la llum la part
fosca del seu amor. I tot mesurat per aquesta torbadora pavana entre drama i comèdia. I què es
pot dir de l'extraordinari talent i la immesurable sensibilitat dels actors?

El tiempo todo entero
Text i direcció: Romina Paula.
Intèrprets: Pilar Gamboa, Esteban Bigliardi, Susana Pampín i Esteban Lamothe.
Sala La Planeta, 3 de desembre del 2011.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.