Art

cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

El rigor era per a ella la condició imprescindible de la capacitat de creació i difusió del coneixement

Hi ha persones que al llarg de la vida professional exerceixen el seu mestratge a les aules, curs rere curs. N’hi ha d’altres que l’exerceixen tota la vida sigui quina sigui la circumstància. L’exemple de Mercè Vidal i Jansà (1950-2024), estimada mestra que ens ha dit adeu abans d’hora, n’ha estat el paradigma. Des de la Facultat d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona, de la qual va ser professora titular, impulsant des de 1986 el Grup de Recerca en Història Contemporània (Gracmon), l’Escola Universitària de Formació del Professorat, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura a la càtedra d’Ignasi de Solà-Morales (UPC), però també des de la revista Serra d’Or, on juntament amb Alícia Suàrez des de 1972 van fer-se càrrec de la secció d’art.

Més enllà de la docència, el mestratge de Mercè Vidal es va abocar a la recerca portada a terme amb convicció, rigor i constància vers el Noucentisme i el seu entorn, personificat per Joaquim Folch i Torres, els germans arquitectes Antoni i Ramon Puig Gairalt, l’arquitecte Manuel Sayrach, l’arquitectura unifamiliar a Catalunya, Enric Prat de la Riba, i des d’un àmbit més ampli, el cubisme a les galeries Dalmau o l’arquitectura a Sant Feliu de Llobregat. El Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear, que dirigeixen des de l’Institut d’Estudis Catalans Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda, dona compte de la seva bibliografia i dels guardons que els seus estudis van obtenir.

S’abocà als estudis sobre el Noucentisme des del doble propòsit de replantejar els fonaments culturals i artístics d’aquest moviment i recuperar, o simplement destacar-ne el valor, alguns dels seus noms propis més definitius. La dedicació a Joaquim Folch i Torres va ser cabdal. La tesi doctoral sobre Joaquim Folch i Torres. Teoria i crítica sobre el Noucentisme (1990), que va obtenir el premi Puig i Cadafalch de l’Institut d’Estudis Catalans (1990) i el Premi Nacional de Cultura en la modalitat d’Arts Plàstiques (1991), constitueix una de les bases més sòlides per remarcar el valor d’aquest moviment des de la història cultural contemporània. Al llarg dels anys portà a terme una feina ingent per fer visible l’aportació de Folch i Torres a les arts del seu temps, i també durant els anys en què va ser represaliat i apartat dels museus. Va aplegar i traduir al català els seus articles publicats a Destino a Joaquim Folch i Torres, últims escrits (2009), va redescobrir i publicar Joaquim Folch i Torres. Llibre de viatge 1913-1914 (2013) i va promoure la publicació del recull d’articles de Folch i Torres, El Cau Ferrat i la museïtzació del modernisme (2013). Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar (2014) mostra una interessant visió de qui va ser qualificat com “el seny ordenador de Catalunya”. Els treballs dedicats a Folch i Torres, llibres i articles, reivindiquen la seva aportació com a historiador de l’art, però també com a museòleg, tant pel que fa a la creació d’un incipient sistema de museus de Sitges arran de la seva intervenció al Museu del Cau Ferrat com a primer director (1932-1936) i del sistema de museus de Catalunya amb el Museu d’Art de Catalunya inaugurat el 1934 com a capçalera i referència, així com a personalitat mereixedora d’un reconeixement i reparació, encara no del tot assolida, de la tasca que va portar a terme –un exercici de memòria històrica, en definitiva.

L’altre pol de la seva aportació al Noucentisme va ser aconseguir portar a terme el 1994 l’exposició El Noucentisme. Un projecte de modernitat, al CCCB (produïda conjuntament amb el Departament de Cultura de la Generalitat), que Mercè Vidal va organitzar juntament amb Alícia Suàrez i Martí Peran. Era un projecte que venia dels anys vuitanta i no havia trobat encaix en el programa expositiu de la ciutat, polèmic des del seu plantejament perquè hi havia –i encara hi ha– determinades reticències. L’exposició va ser tot un èxit, crítiques incloses, i la tesi de discurs expositiu juntament amb les peces que el representaven formen part del corpus imprescindible per a l’estudi de la història cultural del país.

Va ser en aquesta exposició quan vaig conèixer personalment Mercè Vidal; vaig tenir el privilegi de treballar en aquesta exposició construint la cronologia del Noucentisme per al catàleg i vaig comprovar fins a quin punt el rigor era per a ella la condició imprescindible de la capacitat de creació i difusió del coneixement. Quan el 2013 va exercir com a comissària de l’Any Joaquim Folch i Torres, la seva tasca va ser incansable per ressituar-lo, restituir-lo en tots els àmbits, fos com a fill adoptiu de la vila de Sitges (nomenat el 1936, la vigília de l’esclat de la Guerra Civil i mai no visibilitzat) o el MNAC, amb l’atorgament del seu nom a la seva magnífica biblioteca, o promovent els estudis ja citats de 2013 i 2014. Va ser llavors que el seu ajut des del comitè organitzador va ser imprescindible per orientar i impulsar la celebració del I Simposi Internacional sobre el Noucentisme (Sitges, 2014) i la segona edició (Girona, 1917); la pandèmia va comprometre momentàniament la continuïtat del simposi, i Mercè Vidal no va poder assistir a la tercera edició, el maig de l’any passat a Nova York. Aquest estiu ens havíem proposat encarar el quart simposi i teníem converses pendents. Mentrestant, les dificultats de mobilitat i les seqüeles d’intervencions quirúrgiques li afectaven la salut de manera decisiva. Aquest és un article de dol, d’homenatge i d’agraïment per un mestratge constant exercit amb una saviesa i un afecte infinits.

*Escriptora i investigadora cultural.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.