Art

Mirador

Maria Palau

La galeria El Quadern Robat tanca

Aquest divendres serà el darrer dia de l’espai d’art d’Anna Belsa, que va obrir fa gairebé deu anys
“No hem seguit les modes imperants. Hem fet una tasca més pedagògica que comercial”

Aquest divendres serà l’últim dia de la galeria El Quadern Robat. “Plego”, em comunica per telèfon Anna Belsa, històrica del sector i l’ànima d’aquest espai d’art que es va inaugurar fa nou anys i nou mesos en un pis principal del carrer Còrsega. Belsa, serena però que es nota que ja s’ha buidat de llàgrimes, s’esplaia quan decideixo fer-li una visita, una de moltes de les que rep aquests dies de comiat i de dol per als que van veient amb impotència com s’empobreix l’ecosistema cultural barceloní. “Quan vam obrir vaig dir que en el millor dels casos el projecte duraria deu anys. Llavors em semblava una utopia, i gairebé hi hem arribat! Però ja no podem més. No tinc ganes de lluitar en aquest ambient tan hostil. Això és un desert.”

La situació ja era molt complicada el 2014. “Tenia poc a veure amb el que havia estat el món galerístic barceloní. Ara no hi té absolutament res a veure.” Belsa el coneix molt bé, el seu gremi, perquè abans havia treballat 26 anys a la Joan Prats Artgràfic. Però la il·lusió de timonejar un negoci propi a la seva manera, diu, es va imposar a les evidents dificultats. El Quadern Robat va irrompre amb una col·lectiva dels artistes sobre els quals Belsa havia escrit en el seu inseparable blog , un arxiu de reflexions sobre el panorama artístic amb seguidors que valoren les opinions lliures i incòmodes. Amb el clarivident títol Un canvi d’aires, i plena d’obres de la seva col·lecció personal, va ser la primera de les 27 mostres que s’hauran presentat a l’espai. L’última lluirà fins divendres el treball més recent de David Ymbernon, un de tants creadors que han marcat el perfil d’El Quadern Robat.

“No hem seguit cap de les tendències imperants. Hem apostat per fer visibles artistes amb una enorme quantitat d’obra als estudis que no formen part de l’establishment de l’art contemporani a Barcelona. Mai han entrat a les llistes d’adquisicions del Macba. I no t’ho expliques. Sents que vas a contracorrent tota l’estona, i això també esgota. És David contra Goliat, però en aquest cas sempre guanya Goliat.”

El seu model, hi afegeix, ha estat una tasca “més pedagògica que comercial; una tasca de resistència”. Ja només per la llarga durada de les exposicions. “Hem fugit de les programacions de ritme tan frenètic de la majoria de galeries, que canvien cada mes i mig d’exposició amb la finalitat fonamental de vendre. A nosaltres ens ha interessat compartir més temps l’experiència de les exposicions amb els artistes i el públic.”

El Quadern Robat mai ha format part de cap associació de galeries: “No volia que ningú em digués què havia d’exposar i quan ho havia d’exposar.” I la llibertat es paga cara. En aquest darrer curs, però, un reconeixement més que merescut: va rebre el premi GAC per l’exposició de Toni Giró. Belsa tampoc té queixa del ressò mediàtic. “Però amb res d’això no en tens prou, perquè has de sobreviure. Les despeses són molt grans.”

El públic, escàs, és el gran drama del sector. No tant el visitant a seques, que també, com el visitant comprador. “Vaig escriure una entrada en el blog que es deia Llista de persones desaparegudes. Els clients s’han anat morint, el darrer, Antoni Vila Casas; d’altres s’han fet grans o han quedat molt afectats per les crisis successives. I jo, sincerament, ja no tinc energia per captar-ne de nous. Tampoc l’acabo de veure, l’interès dels joves. O potser no tenen prou poder adquisitiu per comprar.”

Belsa ha avançat la seva jubilació per aquest desgast físic i emocional que, sobretot enguany, ha estat “insostenible”. “Per a mi el galerisme ha estat una feina que he disfrutat molt, però, insisteixo, és una feina que, a més, et pren moltíssimes hores i que t’obliga a fer una vida social que no sempre et ve de gust. I a mi hi ha altres coses poderoses fora d’aquest ambient que m’agrada fer: llegir, escriure, tocar el piano, mirar el mar sense fer res.”

Això no significa, però, que renegui de la seva passió per l’art. “Jo no desapareixo.” Vol dir que té algun futur nou projecte al cap? Alguna idea la ronda, però l’ha de madurar. “El que et puc assegurar és que no tindrà res a veure amb la venda!” I si alguna cosa s’havia tallat de dir en el blog, a partir d’ara encara menys la lligarà res ni ningú per buidar el pap.

Té futur, el galerisme, a Barcelona? Em respon que sí, sense dubtar, però també avisa: “Cal que al capdavant del negoci s’hi posi gent que disposi d’altres fonts d’ingressos.”

Durant tot l’octubre es dedicaran a buidar l’espai (que, espòiler, conservarà la funció artística amb una nova llogatera: “Estarà en bones mans.”). Belsa sempre parla en plural perquè no està sola. Al costat, hi ha tingut sempre el seu company de vida, el silenciós i discret Carles Meléndez, poeta visual volgudament a la penombra, que és el que s’ha ocupat durant tots aquests anys de penjar les obres, de pintar les parets, de tenir cura del web, de dissenyar les invitacions, de recopilar els articles de premsa i de traduir-los al català, castellà i anglès en facsímils impecables. I, sobretot, de protegir-la a ella quan queien tempestes fortes. Es van enamorar a finals dels anys vuitanta sota l’empara de Brossa, que va veure clar que s’entendrien. L’esperit guerriller del mestre no els abandonarà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.