Ficció o no

Hi ha pel·lícules en què tot és ficció, però que es construeixen com si no ho fos: volen ser transmissores d’una veritat social a través d’actors no professionals, una càmera discreta i elements argumentals arrapats a la realitat. Antonio Méndez Esparza vol fer aquesta mena de pel·lícules, però, havent-se format com a cineasta a Los Angeles, encarna aquesta tradició dins de les formes del cinema independent nord-americà amb vocació social. El cas és que després del seu valorat primer llargmetratge, Aquí y allá (2012), en què narra el retrobament amb la família d’un mexicà de l’estat de Guerrero que retorna dels EUA, el cineasta madrileny presenta a La vida y nada más una família afroamericana desfent-se en un lloc de Florida: una mare amb treballs precaris que procura tenir cura dels seus fills; un adolescent enrabiat que sembla condemnat a un destí fatal per una societat on perseveren les desigualtats i el racisme; i, amb menys protagonisme, un pare empresonat que, de fet, sempre ha estat absent.

Amb una construcció narrativa que no es fa evident, com si es volguessin lligar moments robats a la vida mateixa, Méndez Esparza aporta una pel·lícula honesta que, sense remarques discursives i tampoc sentimentalismes, es fa des d’un punt de vista sensible als desfavorits i socialment abandonats. Tanmateix, La vida y nada más, a més de ser una mica mimètica amb el cinema independent nord-americà, no només mostra uns personatges ofegats per les circumstàncies socials. A vegades sembla com si la mateixa pel·lícula els ofegués i no els permetés una altra vida. És la realitat, certament, però també la ficció que no s’atreveix a ser alliberadora.