Societat

Civils sota les bombes

Mussolini va enviar764 avions i Hitler 650 més que van lluitar
al costat de l'exèrcit nacional
La rereguardacatalana va ser durament castigada amb bombardeigs indiscriminats

Capítol 8

La conquesta del cel va començar a principi del segle XX gràcies a projectes com el dels germans Wright, constructors de bicicletes que, el 1903, van aconseguir fer un petit vol amb un aparell a motor. Tot i que la pràctica de l'aviació, almenys al principi, era considerada una mena de passatemps per a científics somiatruites, gràcies als enormes progressos científics en aquest camp menys de deu anys després ja eren desenes els models que podien realitzar vols de més d'una hora. I l'aviació s'acabaria transformant en una eina militar que marcaria per sempre més la manera de fer la guerra.

Entre els historiadors hi ha un cert debat sobre qui va utilitzar per primer cop un avió en una operació bèl·lica. Però la majoria d'estudis coincideixen a indicar la campanya colonial italiana a Líbia, el 1911, el moment en què l'aviació va entrar en l'escenari de guerra.

La Primera Guerra Mundial, en aquest sentit, va representar un salt decisiu. Durant els primers temps els avions funcionaven com a sofisticades eines d'observació, però aviat es van involucrar directament en la contesa, i els caça, que incorporaven una metralladora, feien néixer una nova modalitat de combat: el combat aeri. Mentre aquests combats omplien les pàgines de diaris consagrant figures gairebé mítiques de pilots –els alemanys Max Immelmann i Manfred von Richthofen (el llegendari Baró Roig), el francès Roland Garros, l'italià Francesco Baracca o el britànic Albert Ball–, l'aviació militar incorporava una nova tècnica: el bombardeig. La guerra adquiria una nova dimensió.

El juliol del 1936, en el moment d'esclatar la Guerra Civil, la guerra aèria ja s'havia consolidat com a part de l'estratègia bèl·lica. L'aviació militar espanyola disposava d'un total de 241 avions operatius, als quals se n'han d'afegir 72 més de segona línia. Els models més difosos eren els Breguet XIX –bombarders– i els Fokker F-VII. També sobrevolaven els cels espanyols avions comercials, com ara els Fokker F-VII B i F-II i el Douglas DC-2. Aquests avions comercials eren molt més moderns i es van revelar força efectius un cop equipats i transformats en avions de guerra. Però la guerra aèria canviaria radicalment amb l'arribada de l'ajuda militar estrangera, alemanya i italiana al costat dels rebels, i bàsicament soviètica en el cas republicà.

Alemanys, italians i soviètics

Els primers dotze bombarders italians van arribar ja el dia 30 de juliol del 1936 per reforçar l'aviació franquista i van ser la base d'una unitat que es faria tristament famosa per a les ciutats republicanes, sobretot mediterrànies, l'Aviazione Legionaria italiana. Al llarg de tota la guerra, el govern de Mussolini va enviar 764 avions, dels quals prop de dos-cents eren bombarders. El govern de Hitler també va respondre ràpidament a les peticions franquistes: els primers enviaments van arribar entre l'última setmana de juliol i la primera d'agost, a través del port de Cadis, en concret uns vint JU-52, avions de transport moderns que havien estat habilitats com a bombarders. Més endavant, a partir del novembre del 1936, es formaria la legió Còndor, una unitat militar alemanya que coordinaria l'acció dels gairebé sis-cents cinquanta avions –més de dos-cents eren bombarders– alemanys que, al llarg de la guerra, van lluitar al costat de l'exèrcit franquista.

En el costat lleial a la República, els primers avions de bombardeig estrangers que es van utilitzar, a partir del setembre del 1936, van ser aparells francesos comprats pel govern republicà. Més tard, a l'octubre, arribaven al port de Cartagena els primers 31 bombarders soviètics del centenar que arribarien al llarg de tota la guerra.

Amb aquestes dades és evident la superioritat de l'aviació de Franco respecte a la republicana. A aquesta situació s'ha d'afegir una capacitat superior dels comandaments franquistes per dibuixar una estratègia aèria i també el fet que, després de la fallida invasió republicana de Mallorca, l'aviació italiana va poder disposar d'una base immillorable per poder castigar la rereguarda republicana.

Madrid, Durango, Gernika, Granollers, València, Lleida, Figueres, Reus, Alacant i Barcelona, entre altres localitats, acabarien pagant el pes d'aquesta superioritat i el preu d'una guerra que des de l'aire s'havia fet terriblement total.

Malgrat no era el primer conflicte bèl·lic en què la població civil havia estat bombardejada, sí que era la primera vegada que els civils es convertien en objectiu militar, amb bombardeigs indiscriminats sobre la població. Barcelona, una de les ciutats més castigades per les bombes, seria la primera gran ciutat occidental a ser bombardejada de manera sistemàtica durant gairebé dos anys, malgrat estar a la rereguarda. Els temuts bombarders Savoia-79 italians, van practicar sobre Barcelona noves tècniques militar destinades exclusivament a castigar la població civil. El 16 de març del 1938, una nit de lluna plena, i per ordre expressa de Mussolini, es va iniciar la pitjor de les ofensives aèries, que va ser condemnada arreu del món. Els barcelonins van viure tres dies interminables sota les bombes: atacs continus, amb intervals que sovint no superaven les tres hores. El balanç de destrucció i mort va ser terrible i prop d'un miler de persones van perdre la vida. Barcelona va ser la ciutat més bombardejada i va registrar gairebé la meitat de les víctimes de les bombes feixistes durant tota la guerra, unes 2.500 víctimes mortals de les 5.000 que van causar les bombes a Catalunya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.