Política

Commemoració

Cinquanta anys del cop militar xilè

Xile s’enfronta al passat dictatorial

Les bombes que l’11 de setembre del 1973 van derrocar Allende van acabar amb el somni d’una “revolució pacífica”

La dictadura de Pinochet va durar 17 anys i va deixar 3.200 assassinats i desapareguts

La commemoració de l’efemèride es fa en ple auge de la ultradreta, que reivindica la dictadura

A la una de la matinada de l’11 de setembre del 1973, el president de Xile, Salvador Allende, va rebre la notícia que tropes de l’exèrcit avançaven des del nord cap a Santiago. El 29 de juny, s’havia registrat el Tanquetazo, una fallida revolta militar, i calia, li van dir, reforçar la seguretat de La Moneda, la seu del govern. A les set del matí, Allende va deixar casa seva a Las Condes, el barri acomodat de la ciutat, i es va dirigir al seu despatx. A aquella mateixa hora, avions de la força aèria estaven disposats per enlairar-se a Concepción, mentre les guarnicions de l’exèrcit assentades a Valparaíso, 120 quilòmetres a l’oest de Santiago, es rebel·laven contra el poder presidencial. La resta de la història és coneguda i ha quedat documentada en fotos i vídeos: l’aviació va bombardejar durant hores La Moneda, mentre els homes del general Augusto Pinochet avançaven per terra. Allende va emetre un missatge per ràdio en què advertia que no estava disposat a rendir-se. Hores després, es va suïcidar al seu despatx.

El triomf del cop va posar fi, en menys de 48 hores, als intents d’una “revolució pacífica”, liderada pel socialista Salvador Allende i la seva coalició, la Unitat Popular. El descontentament social, producte de la crisi econòmica, i el rebuig dels empresaris a les reformes impulsades pel govern van crear l’escenari propici per al cop. La intervenció de la CIA va ser determinant per a l’èxit del cop militar, com va quedar acreditat en els documents desclassificats, anys després, pels Estats Units. Eren temps de guerra freda i els militars llatinoamericans eren vistos com un mal menor contra l’avenç del comunisme a la regió. Pinochet va aprofitar el vent de cua i es va anticipar fins i tot tres anys a la dictadura argentina, sens dubte la més sagnant de la regió.

El pla dels militars xilens es va iniciar amb l’extermini de qualsevol vestigi d’oposició. L’estadi Nacional de Santiago es va convertir en un enorme camp de presoners i fins i tot es va crear un centre de detenció i tortura a sota de La Moneda. Entre l’octubre i el novembre, l’anomenada caravana de la mort va deixar un rastre d’activistes d’esquerra, sindicalistes, artistes i acadèmics assassinats a tot el país. A bord d’un helicòpter Puma, l’oficial Arellano Stark va recórrer el territori de nord a sud buscant i assassinant un centenar d’opositors per ordre de Pinochet. El règim va suprimir el Congrés i va prohibir els partits polítics i el dictador va assumir la totalitat del poder públic. El 1980, una nova Constitució, encara vigent en la seva major part, va modelar Xile a imatge i semblança dels militars, forjat sota les banderes del neoliberalisme econòmic.

La dictadura va durar, finalment, 17 anys, molt més que el període de transició cap a la democràcia que havia promès. El 1988, una majoria dels xilens va dir no a Pinochet en un plebiscit. El dictador va lliurar el govern als civils, però es va encarregar d’establir les bases d’una democràcia tutelada: va seguir al capdavant de l’exèrcit i, després, va ser senador vitalici, una potestat que va plasmar en la Constitució que ell mateix havia ordenat redactar entre quatre parets. Però la seva detenció a Londres, el 1998, per ordre del jutge espanyol Baltasar Garzón per l’assassinat de ciutadans espanyols va iniciar una llarga cadena de judicis per delictes de lesa humanitat i enriquiment il·lícit.

“Vostès no tenen cap dret a fer això, no poden arrestar-me! Soc aquí en una missió secreta!”, va exclamar Pinochet la nit del 16 d’octubre del 1998 quan el van detenir a la clínica London de la capital britànica, on havia ingressat per a una operació de columna. Com que era senador a Xile, va pensar que tenia immunitat diplomàtica. El militar va estar 503 dies detingut, i encara que el Regne Unit no va autoritzar la seva extradició a l’Estat espanyol, com demanava el jutge Garzón, el seu cas va marcar jurisprudència global sobre els crims de lesa humanitat.

Quan Pinochet va tornar a Xile, l’any 2000, ja no era el mateix. Tenia 85 anys i la justícia xilena l’esperava per jutjar-lo en diverses causes per delictes de lesa humanitat. El seu govern havia deixat 3.200 morts, de què un miler encara desapareguts. L’estrella de Pinochet es va apagar definitivament quan van sorgir acusacions d’enriquiment il·lícit, un pecat que fins i tot molts dels seus seguidors no li van perdonar. Quan va morir, el 2006, als 91 anys, la seva estrella ja s’havia apagat i no l’esperava cap glòria. Pinochet va ser acomiadat sense els honors d’estat que hauria somiat, i la seva família va afrontar durant anys judicis per corrupció que haurien estat impensables dècades abans.

Quan va morir el dictador, Xile ja feia més de 15 anys que tenia governs democràtics liderats per la Concertació, una aliança de democratacristians i socialistes que va assumir el camí cap a la democratització. Des de llavors, només ha governat Xile un president de dreta, Sebastián Piñera – en dues ocasions–, prova del rebuig que produïa en els votants qualsevol corrent polític que tingués algun vestigi dictatorial. Piñera, un empresari milionari, havia votat no en el plebiscit que va preguntar sobre la continuïtat del dictador el 1988 i els xilens van veure en ell el sorgiment d’una dreta democràtica. Va ser el seu segon govern el que va haver d’afrontar les revoltes socials del 2019, saldades, finalment, amb l’arribada al poder de Gabriel Boric, un líder estudiantil, convertit en president amb només 36 anys, al capdavant d’una nova esquerra nascuda ja en democràcia i disposada a girar full de la dictadura. Les coses, no obstant això, no van ser com s’esperaven.

Boric va arribar a La Moneda l’11 de març del 2022 després de vèncer amb el 55% dels vots José Antonio Kast, el primer candidat que s’havia animat durant una campanya electoral a defensar obertament la dictadura de Pinochet. Només 17 mesos després d’haver engegat el govern de Boric, Kast és el polític més ben valorat i el seu partit, el Republicà, controla el procés de redacció d’una nova Constitució. El cinquantè aniversari del cop militar es troba un Xile “elèctric”, com va reconèixer el mateix Boric, amb una ultradreta enfortida i l’auge de discursos negacionistes del terrorisme d’estat. Mig segle després del bombardeig a La Moneda, el país sud-americà afronta la seva prova més difícil: vèncer la crispació política i no repetir els errors del passat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia