LA CRÒNICA
La lletra menuda del contracte
A dos quarts de nou del vespre, esgotades la paciència i les bones formes, ho he deixat: “Està tot previst”
Tots els corredors d'assegurances d'automòbil ho diuen: “Llegeixi bé la lletra menuda de la pòlissa. Tots els problemes estan resolts: L'auxili en carretera, grua, transport fins al taller proper, etcètera, etcètera i etcètera.” En les targetes de crèdit, totes les eventualitats també estan cobertes. Els poderosos VISA, Master Card, RAC, etc., diuen tots el mateix: viatjant o per ciutat: “En menys de vint minuts té el vehicle d'auxili ací!”
El dimecres 3 de juny, a dos quarts d'onze entrava al mercat del Lleó amb la fidel Mary –27 anys a casa– per fer la compra per a vuit o deu dies. El carretó em fa de bastó. Penjo la bossa amb la cartera davant dels ulls. Pago l'última compra a Peixos Serra i anem al pàrquing. Liquido amb moneda i sortim directament cap a casa. Dino aviat i a dos quarts de tres surto novament per anar a l'Institut d'Oftalmologia de Clínica Girona.
La bossa amb la cartera davant del nas. La targeta de la mútua? Ni la targeta ni la cartera: m'han robat! M'ha caigut al cotxe? A dos quarts de cinc pretenc agafar el cotxe i des de casa fer les trucades oportunes. No puc perquè una roda davantera té el neumàtic tallat per quelcom amb canto viu i ha explotat. Agafo el mòbil per trucar a l'asseguradora i està descarregat. A la cartera robada hi tinc els telèfons d'auxili posats al dia. Estic molt cansat, nerviós, preocupat i comença el ball telefònic per aconseguir un mecànic que em canviï la roda i tornar a casa.
Als telèfons ningú parla en català. Una amb accent sud-americà fa: “Guirrona? Dónde queda esto?” Ni un sols telèfon d'atenció és a Girona i ben pocs o cap a Barcelona. La major part a Madrid i el personal sols coneix Bogotà. A les sis n'arriba un. “Què s'ha de fer?”, fa. “Canviar la roda i prou.” Molest, contesta: “Jo no en canvio, de rodes. Avisaré un company.” Mitja hora més tard apareix i pregunta: “Els Mercedes nous no porten recanvi. Ho heu mirat?” Té raó. No en porta! Llavors per transportar el cotxe –ell no ho fa– ha d'avisar una grua. Són vora les set. A punt de tancar a Pneumàtics Perelló, diuen que és especial i que el demanaran. Ens plantem a la Policia Municipal per a la denúncia i han unificat aquest servei amb la Policia i Mossos d'Esquadra.
Hem d'anar a l'edifici de Santa Caterina. Sort que surt un agent trempat que veu el meu estat d'ànim i es comporta com faria un bon amic. M'ajuda a recuperar-me, perquè a mi ja sols em resten forces per parlar de les mares dels interlocutors. Gràcies, noi! M'has salvat d'un segur merder! Una altra nota optimista.
Al pàrquing Maragall, dos joves de recepció m'han vist fotut i prop del
paroxisme i s'han agafat l'assumpte amb interès i ganes d'ajudar i, amb
els telèfons, han trucat, menys al Vati-
cà i al presumpte país islàmic, a tot arreu! Gràcies! A les tres de la tarda m'he adonat del robatori. A dos quarts de nou del vespre, esgotades la paciència
i les bones formes, ho he deixat. Ja ho diu la lletra menuda: “Està tot previst!”
