Estigmatització

La meva amiga Cristina, que mai no abandonaríem ni ens abandonaria si fos un vaixell i que podria ser la protagonista o la intèrpret de molts de contes, ho va escriure de manera poètica: “Doncs si jo portés ni que fos una gota de sang dels homes de la meva vida, em sentiria molt reconfortada.” Dient que els estima, feia una relació dels amics als quals, segons una resolució recent del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), es podria prohibir que donessin sang considerant que pot ser justificada tal prohibició. De fet, s'ha procedit a aquesta prohibició a França i en altres països de la UE, que a vegades es vanta de no excloure els homosexuals, a diferència d'altres parts del món. Jo ho diré d'una manera més prosaica: aquesta resolució continua abonant uns prejudicis llargament arrelats que duen a l'estigmatització d'unes persones per les seves pràctiques sexuals amb l'argument feixista que formen part d'un grup de risc.

Ai, la por dels homosexuals, encara sospitosos de tenir la sang impura, de ser portadors de malalties o ser transmissors d'infeccions. Recordo els primers anys en què va manifestar-se la sida entre nosaltres: era una malaltia d'homosexuals, que, havent rebut un càstig per la seva promiscuïtat, havien de ser apartats perquè no contaminessin la resta. Donant continuïtat a les seves reflexions sobre la significació social de les malalties, Susan Sontag va escriure un opuscle a propòsit de la sida en què afirmava que aquesta malaltia suportava una metàfora pesant: la infecció, la contaminació, el contagi. La realitat clínica era reemplaçada per la fantasia paranoica alimentada per uns infames. Sontag tenia present que Jean-Marie Le Pen havia parlat de confinament, de “sidatoris”, de centres on recloure els infectats. Fa anys que és sabut que la sida no és una “malaltia d'homosexuals” amb les conseqüències que implicava tal supòsit. Però els fills de Le Pen, i semblants, infecten Europa.