A mitjan juliol del 1938 els representants de 32 països es van reunir a Évian, França –una ciutat ara coneguda exclusivament per la seva aigua mineral– per veure què podrien fer per solucionar una situació humanitària desastrosa: la persecució dels jueus alemanys i austríacs, que fugien com podien d'una dictadura que els havia convertit en ciutadans sense ni drets ni estat. Sobre Évian, Hitler va dir: “Si aquests països volen acollir tants criminals [és a dir, jueus] els posarem a la seva disposició, amb molt de gust.” No calia. Els 32 països no van fer res de res: França va al·legar que ja estava “saturat” de jueus; i el ministre anglès d'Afers Estrangers va dir que no volia que augmentés el nivell d'antisemitisme a la Gran Bretanya (incloent-hi el d'ell, presumiblement). O sigui, Europa, davant d'una crisi moral sense precedents, feia els ulls grossos (si cada país hagués acceptat 17.000 jueus, tots s'haurien salvat). Alhora, els països esmentats van expressar la seva simpatia més sincera pels refugiats. No dec ser l'únic que ha detectat una certa síndrome d'Évian en l'actitud de la UE envers el nombre creixent de refugiats dels països africans més devastats que ens vénen a visitar mar a través. Aquesta setmana passada n'han mort gairebé un miler, però fa anys que passen tragèdies semblants. Ousman Umar, un ghanès que va arribar a Barcelona el 2005, ha explicat en molts instituts catalans com havia de creuar el desert (només 6 dels 46 que ho van fer van sobreviure) i després el mar (hi va perdre el seu millor amic i desenes de companys de viatge). Calcula que només un 5% dels immigrants africans arriben a Europa sans i estalvis. El 1979 el vicepresident dels EUA, Walter Mondale, va dir de la Conferència d'Évian que havia estat “una prova de la civilització”. Ara la civilització –en la forma de la UE– en té una altra, i si hem de jutjar per les seves actuacions fins a la data, tot apunta que suspendrà. Això sí, amb unes llàgrimes ben solidàries als ulls.