En algun lloc vaig insinuar que la precarietat que presentava la dentadura de Josep Pla els darrers anys de la seva vida va tenir una influència decisiva en el desenvolupament de la cuina catalana moderna. El gran pioner –el cuiner Josep Mercader del Motel Empordà de Figueres– va corregir textures de plats tradicionals per adaptar-les al lamentable estat de les dents de l'escriptor i, potser sense adonar-se'n, va canviar els gustos d'una generació de catalans. Al seu millor llibre, El quadern gris, Pla fa referència a unes dentadures molt més potents i me n'he revingut gràcies a una antologia publicada recentment al Regne Unit: textos sobre la Primera Guerra Mundial escrits per autors de vint països. Pla és l'únic autor peninsular que hi és inclòs, sens dubte gràcies a l'esplèndida traducció que Peter Bush va fer de la seva obra: The grey notebook. La traducció a l'anglès és un instrument indispensable per a la projecció dels nostres escriptors. La qüestió és que els textos de Pla a l'antologia (No man's land, editada per Pete Ayrton) són entrades d'El quadern gris que fan notar com la guerra està portant una gran bonança econòmica a la neutral Espanya. Pla hi fa referència als quatre anys que fa que dura la guerra, al nombre de morts, a la quantitat de dolor, al volum de destrucció i devastació que “no es pot descriure”, però després hi afegeix un d'aquells seus comentaris antològics, que ha provocat aquest article: “Hi ha ara una quantitat considerable de persones, de nous rics, que es fan posar dents i queixals d'or, de plata o de porcellana –dentadures enteres. Hi ha persones que, de natural, tenen cara de cavall. Altres tendeixen a produir el mateix efecte posant-se dentadures enormes, desproporcionades a la boca humana –vertaderes peces de dentadura cavallina.” Pla ho remata comentant que, anys a venir, quan aquesta gent senti el nom Verdun pensaran: “Verdun, Verdun, ah sí... fou quan em van posar aquella dentadura, tan pesada, que me la vaig haver de treure...”