El 1998, amb motiu del 25è aniversari de la mort d'Eugeni Xammar –el 2013-14 se'n va celebrar el 40è–, Quaderns Crema va publicar L'ou de la serp, un recull dels reportatges que aquest periodista barceloní va enviar de la República de Weimar estant. Val la pena llegir el llibre ni que sigui només per la descripció de l'ocupació francesa de la Conca del Ruhr (un colofó important a la Gran Guerra que avui s'ha oblidat gairebé del tot) o per l'entrevista (subtitulada La ximpleria desencadenada) amb un Hitler de trenta i escaig que ja somiava –com encara somien alguns ciutadans francesos, si hem de jutjar per certs esdeveniments recents– l'eliminació física dels jueus (“el Vaticà –Hitler li va assegurar, a Xammar– és el centre de les intrigues internacionals jueves”). Però potser la part més interessant del llibre pels que vivim a Catalunya avui en dia és la secció dedicada a la visita que Xammar va fer el 1924 a Txecoslovàquia. Creat contra tot pronòstic el 1920 al cap de 300 anys d'opressió política i cultural per part tant d'Àustria com d'Hongria, l'estat txecoslovac va poder néixer, sempre segons Xammar, en bona part gràcies a l'acció exterior del futur president Masaryk, que va recórrer tot el món –menys Espanya– buscant complicitats a França, Suïssa, Itàlia, Rússia, el Japó i els Estats Units i molts altres països. Xammar recalca que Masaryk i els seus també van fer grans esforços per incorporar les minories alemanya, polonesa, russa i romanesa al seu projecte nacional. En fi, tant la projecció internacional com una política aètnica interna eren les claus de l'èxit del nou estat, com ho seran, si hem de jutjar pel progrés del procés actual, per a Catalunya. A propòsit, en acomiadar-se de Xammar, Masaryk li va dir: “A la nostra terra, Catalunya és coneguda i sabem ço que li passa.” Un comentari que va fer que el periodista català sortís de cal president “amb l'esperança al front i un tremolor de llibertat al cor”. Un pèl massa aviat, això sí.