Opinió

Negocis en família

S'han escrit dotzenes de llibres sobre empreses familiars. L'Institut de l'Empresa Familiar, creat a Barcelona i per empresaris catalans, ha celebrat un congrés a Alacant. L'Institut, domiciliat primer a Barcelona, ara té la seu a Madrid. Només faltaria! El rei va fer un discurs genial –és ironia– en defensa de l'empresa familiar, però es va oblidar de dir que la monarquia també és un negoci familiar. Per molt que parlin els congressistes, el principi general de l'empresa familiar és que “tants caps, tants barrets”, o sigui que no acostuma a haver-hi una norma general per a totes, sinó tantes normes vàlides com famílies. Però a mi m'interessen les empreses catalanes, i més, després de llegir un article sobre aquestes en el The Economist.

La revista britànica parla d'empreses familiars públiques i privades. Les públiques són aquelles que cotitzen a la borsa, o sigui que publiquen balanços, que sotmeten la gestió als accionistes i que estan obligades a una transparència. D'aquestes, a Catalunya, no n'hi ha. A Catalunya només hi ha empreses familiars privades, que no cotitzen a la borsa, que sotmeten la gestió als pares, fills, germans, pares o néts, i que no són transparents.

A Madrid, en canvi, hi ha una pila d'empreses familiars públiques, començant per les grans empreses de construcció com OHL o Acciona, de Villar Mir i Entrecanales. Una de les raons d'aquesta diferència és la històrica mala relació de catalans amb les institucions de l'Estat. A Catalunya, l'Estat és una institució llunyana, poc favorable als seus interessos, que inspira temor, i que quan vols parlar amb un director general has de trucar a la secretària, que et donarà hora al cap d'un mes.

Per als empresaris madrilenys, l'Estat és una institució propera, favorable als seus interessos, perquè juguen a golf amb el director general cada dissabte al matí, no inspira temor perquè la seva dona va estudiar amb la del director general, i si el vol veure només cal trucar al mòbil que té l'autoritat, mani qui mani en el govern. Aquest problema només es pot resoldre amb un canvi dràstic de l'estructura de l'Estat, o amb un miracle de Sant Isidre, patró dels madrilenys, si es posa d'acord amb Sant Jordi, patró dels catalans.

Aquest allunyament de l'Estat és en part responsable de la poca transparència de les empreses familiars catalanes. Una d'aquestes em va amenaçar amb una querella si en donava informació, que jo havia obtingut dels diaris. D'altres m'han demanat –amb diferent to, això sí– que no en parli perquè prefereixen quedar en l'anonimat. O que citi la marca, però no la societat. Segur que, de tot això, no n'han parlat al congrés d'Alacant. Cada cap deu haver parlat del barret que li esqueia, i cada empresari català deu haver mirat al cel, si li han demanat xifres de facturació i s'han fet el sord per tal de no atreure l'atenció de l'Agència Tributària.

Les úniques empreses catalanes que cotitzen a la borsa són les participades per La Caixa, que és una gran família que treballa per la seva obra social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.