Opinió

Rússia (i II)

Rússia ha fet oferiments indirectes en relació amb Ucraïna per aproximar posicions i no hi ha hagut respostes positives

Ve dels anys vint, la voluntat russa de crear una àrea d'influència eslava que avui s'ha convertit en la de crear una comunitat política i econòmica a la zona central euroasiàtica sobre els pobles i regions de l'estepa, rics en recursos naturals, poc poblats i amb escàs contacte amb l'exterior. És una voluntat legítima que Occident observa amb reticència perquè la manca de democràcia a Rússia i el record de la guerra freda no han fet desaparèixer el recel de la confrontació.

 

S'ha d'acceptar que els principis occidentals d'individualisme, laïcisme i democràcia no són acceptats per aquests pobles on les religions, cristiana, budista, musulmana i ortodoxa, han recuperat molt de la seva força després de la desaparició del comunisme. També tenen els principis culturals de comunitat i no-competència dels pobles centreasiàtics, principis que són llunyans a la cultura d'Occident. La  meritocràcia i l'autorealització, valors de les societats occidentals, entren en conflicte amb la cultura dels pobles eslaus i centreasiàtics. La creença en la superioritat d'aquests principis fa difícil per a europeus i sobretot per a americans acceptar que estan lluny d'ésser majoritàriament acceptats arreu.

 

De les dues polítiques possibles de col·laboració o confrontació que Occident tenia amb Rússia a partir de 1990, el fet és que la seguida primer pel president Bush i després pel president Clinton ha estat més de confrontació que de col·laboració, i això ha portat, per exemple, a refusar la proposta del president Víktor Ianukóvitx d'Ucraïna d'ajornar l'aproximació a la UE i, de fet, a impulsar, protegir i finançar la revolució que ha fet finalment caure el seu règim. Suporta aquesta política la creença occidental que la inherent feblesa de l'economia russa en excés lligada a l'explotació dels recursos naturals es veuria seriosament afectada per un potencial embargament econòmic de la UE i els EUA. Segons aquesta idea, la confrontació funcionaria per a Occident. És una visió parcial però no totalment errònia. 

 

Rússia ha optat per annexionar Crimea, regió valuosa des de la seva pròpia òptica cultural, històrica i militar, base de la flota russa del mar Negre. Per Rússia, Crimea associada a una Ucraïna pro occidental podia suposar perdre l'accés naval al Mediterrani. Era un perill que no volia córrer, i l'oportunitat per evitar-ho es va presentar quan Ucraïna estava profundament afeblida per la revolució interna i una part significativa de la  població de Crimea hi donava suport.

 

Això ha fet palès que els principis occidentals que alguns esperaven que Rússia adoptaria, de respecte a la integritat territorial dels estats, hagin estat definitivament rebutjats perquè la posició d'Occident ha donat la raó a la facció russa més nacionalista, partidària de buscar la pròpia afirmació política més que una col·laboració i cooperació amb els EUA i la UE. Cal no oblidar que Crimea va formar part integral de Rússia des d'abans de Caterina la Gran i que va ser Nikita Khrusxov, ucraïnès i primer secretari del Partit Comunista de la URSS, qui la va annexionar a Ucraïna als seixanta.

 

Rússia ha fet oferiments indirectes en relació amb Ucraïna per mirar d'aproximar posicions tals com el respecte explícit i formal a les demandes de les comunitats russes de l'est i sud del país, la federalització de l'estat o la seva neutralització, com es va fer amb Finlàndia i Àustria durant la guerra freda, que no varen minar ni el seu règim democràtic ni la seva orientació europea i varen, de fet, convertir aquests estats en punt de trobada entre Occident i la URSS. Els acords d'Hèlsinki, que suposaren una relaxació en el conflicte entre la NATO i el Pacte de Varsòvia, en varen ser un resultat. No han tingut aquests oferiments una resposta positiva ni per part de la UE ni dels EUA.

 

Ningú pot saber quina hauria estat l'evolució de l'actual crisi si s'hagués seguit aquest camí, però el que és un fet és que la política actual de confrontació no ajuda a la resolució dels problemes i de moment ha impulsat una guerra civil que ja ha fet més de mil morts... i que no sembla que sigui fàcilment solucionable. 

 

Malgrat que no sempre sigui fàcil de percebre, la negociació i la diplomàcia són més eficaces que la confrontació i la guerra. És una lliçó que la humanitat aprèn lentament i dificultosa, sobretot quan pensa que té la força per vèncer l'adversari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia