Diners amunt i avall
Sense una política centralista, en dos anys es compensaria el dèficit fiscal
El 1936, ja començada la Guerra Civil, el polític Francesc Cambó es va trobar a Itàlia amb Francesc Ripoll, l'advocat que havia estat el cap del seu despatx a Barcelona i que serà president de la SA Cros, la primera empresa industrial catalana. Ripoll estava preocupat pels efectes econòmics que la guerra podia tenir per a Catalunya. Cambó li va contestar que no es preocupés. “Espanya –li va dir– és un pla inclinat cap a Catalunya, de manera que el diner sempre acaba en les nostres mans.” Ripoll va replicar: “Potser sí, però el diner que arriba a Catalunya és recollit pels bancs, que no són catalans, i torna a Madrid.”
L'anècdota permet parlar del moviment de diners amunt i avall, d'Espanya a Catalunya i de Catalunya cap a Espanya. El 1936 Cambó i Ripoll tenien raó. Catalunya era la fàbrica d'Espanya, gràcies a una concentració d'indústries que venien els seus productes a la resta de l'Estat. Madrid, que no sabia el que era una fàbrica, havia descobert en canvi la força dels bancs, que Catalunya no tenia, recollia els dipòsits catalans i els invertia on li semblava bé, que era en part a Catalunya, però sobretot fora d'ella. Aquesta situació es va mantenir durant tota la dictadura franquista amb l'agreujant que Enrique Luño Peña, el director general de la Caixa de Pensions, feia el mateix que els bancs espanyols en invertir els dipòsits en títols de l'Institut Nacional d'Indústria, que servien per finançar les hidroelèctriques castellanes, la siderúrgia basca, les drassanes gallegues i les refineries de petroli, que eren a tot arreu menys a Catalunya.
La situació va canviar amb l'arribada de la democràcia i l'entrada en el Mercat Comú. Després d'una transició traumàtica per a les indústries tradicionals catalanes, les noves indústries i les empreses de serveis del nostre país s'han adaptat i es troben còmodes en un mercat globalitzat, si les deixen fer. En aquest moment, la producció catalana es ven un terç a Catalunya, un terç a la resta de l'Estat i un terç a l'estranger, aproximadament. El percentatge canvia en cada empresa: n'hi ha que venen el 90% a Espanya i d'altres només el 10%; per a unes el mercat espanyol és fonamental i per a altres secundari. La Caixa va canviar de política inversora després de la marxa de Luño Peña i la mort de Franco, i l'actual Caixa Bank fa la política que correspon a una entitat financera catalana. Hi hem de sumar el Banc de Sabadell. Els errors d'altres anys s'han esmenat i, des del punt de vista comercial i financer, el pla ofereix una superfície relativament plana.
Però el pla continua inclinat a favor d'Espanya, gràcies o més aviat per culpa de dos factors: el dèficit fiscal i el centralisme. Sobre el dèficit fiscal ja se n'ha parlat prou i té els seus mestres. Però voldria recordar el que va dir el conseller Andreu Mas-Colell en una conferència a l'Ateneu Barcelonès fa cosa d'un any: si no hi hagués una política tan centralista com la que patim, en un parell d'anys podríem compensar el dèficit fiscal. Qui pateix abans que ningú el centralisme és la Generalitat de Catalunya, però de retop també els ciutadans en forma de dèficit en inversions públiques, en serveis socials, en dèficit cultural i en actituds discriminatòries com amb Bankia i Catalunya Caixa.
