Cultura de paper

Pertanyo a la cultura de paper: compro diaris i revistes en paper i llegeixo llibres en paper. Això no vol dir que no em miri alguns diaris digitals, però la meva fidelitat a la sensualitat del paper es mantindrà fins a la mort. He publicat uns 50 llibres en paper i n'afegiré alguns més, si Déu vol. El paper em sobreviurà, però no sé quin serà el seu futur. The New York Times manté la seva edició en paper, compatible amb l'edició digital. El nombre de llibres digitals (e-books) augmenta però la quota de mercat aquí i als Estats Units és modesta. Recordo que quan es va popularitzar la televisió els savis van pronosticar la desaparició de la ràdio, i no ha estat així. És difícil preveure el futur, però jo no veuré la desaparició del paper llevat que abans hagi de renovar el meu document d'identitat, que caduca el primer de gener del 9.999 –sic.

El que tinc clar és que es mantindrà la necessitat de mitjans –en paper o digitals– que permetin donar i rebre informació i opinions i adquirir coneixements. En definitiva, el negoci editorial té futur malgrat que la conjuntura econòmica n'ha fet baixar les vendes i els compradors han considerat que els llibres no eren prioritaris en les seves normes de consum, perquè el vestit, les sabates, el menjar en restaurants o el que sigui eren més importants. Els llibres amb la plataforma que vulguin es mantindran com una eina fonamental per a la cultura.

Catalunya viu uns anys que espero que faran història. I història positiva. Catalunya s'ha distingit en el panorama internacional per la seva cultura i la seva economia. L'economia va fent, tot i que aniria millor si la deslliuressin del fre de mà que suposa el centralisme d'estat i la mentalitat anticatalana dels governs espanyols. La cultura podria anar millor en alguns aspectes, començant pels financers. Tenim força talent: escriptors, músics, pintors, arquitectes, directors de cinema, actors, etc. Però en canvi, no tenim un gros d'editorials que estigui al mateix nivell. I em refereixo a llibres en català. El passat Dia Internacional del Llibre –Sant Jordi– es van vendre més llibres en la nostra llengua que en castellà. Barcelona continua sent la capital del llibre de l'estat però resulta que el món editorial en català està concentrat al voltant d'una gran empresa, acompanyada per una de mitjana, i per moltes de petitones, amb més imaginació i bona voluntat que recursos. La pèrdua de control d'Edicions 62 ha estat una pèssima notícia per a la cultura catalana, tot i la seva aparent autonomia, en passar sota control de Planeta. Com es poden fer compatibles les editorials del diari La Razón amb la trajectòria de l'empresa de Max Cahner i Josep Maria Castellet?

Com és possible que en un país en què el dret a decidir és majoritari no hi hagi un grup editorial potent, al marge del diari en què estic escrivint, que doni suport al procés. La revolució catalana és de classes populars i mitjanes, però encara hi ha persones que creuen en el país i tenen capacitat de mecenatge. I no em refereixo a llençar diners sinó a invertir-los amb un rendiment que potser no serà el més alt del mercat, però suficient. L'última generació d'aquests mecenes portava noms com els de Florenci Pujol, Joan Cendrós i Joan Casablancas. No en surten de nous?