Per mèrits propis?

Hi ha unanimitat entre els economistes a l'hora d'apreciar un fet molt negatiu: l'augment de les desigualtats econòmiques a la població catalana, espanyola i segurament europea. Dit d'una altra manera: l'actual crisi econòmica afecta més les rendes baixes i mitjanes que les altes. Aquest fenomen provoca que els sociòlegs i, en general, els observadors lamentin aquesta deriva de la societat. Potser els pocs que no ho lamenten són aquells que consideren que tothom té el que es mereix i que si els rics són rics és per mèrits propis. Aquesta afirmació, des del meu punt de vista, és una solemne bestiesa. Potser sí que hi pot haver un petit percentatge de les grans fortunes que tenen el seu origen en un gran esforç o en un gran talent, però en general no hi ha paral·lelisme o relació directa entre la renda i els mèrits personals.

Explicaré una anècdota, que és una experiència personal. En la meva vida he conegut grans fortunes, sobretot durant els anys en què vaig tenir una responsabilitat bancària. Recordo un dinar a Nova York a la seu del Chase Manhattan Bank –que era aleshores un dels primers bancs del món–, amb el seu primer accionista, que portava un cognom mític: David Rockefeller, una de les grans fortunes dels Estats Units i el fundador de la Trilateral. La seu de l'ONU està en uns terrenys que la seva família va regalar a l'organització internacional. Ens va rebre en un despatx a l'àtic del gratacels que ocupava el banc. Per arribar-hi havies de seguir un corredor, amb les parets ocupades pels grans artistes de l'art abstracte, entre els quals hi havia catalans. Abans d'entrar al despatx del magnat, el funcionari que ens acompanyava ens va dir: “No facin gaire cas del que els digui. Aquest senyor no té poder executiu, perquè no és cap llumenera”. Ho vaig poder comprovar personalment. Era fluixet en el sector financer, que jo coneixia, i bon coneixedor en el sector de les arts plàstiques. Sort en vaig tenir, que venia de la pàtria de Dalí, Miró i Tàpies, a més de Picasso, que es considerava un català nascut a Màlaga. Rockefeller era un gran admirador de la pianista barcelonina Alicia de Larrocha. En conjunt, em va semblar que podria ocupar dignament la direcció d'una oficina de les moltes que teníem a Catalunya, però no anava més enllà.

En explicar aquestes coses em proposo sobretot atiar l'autoestima de la gent. Tots tenim un talent en què som millors que la majoria. Potser l'hem descobert o potser no. Pot ser tenir manetes, com diem en català, saber escriure, comprar o vendre, tenir memòria o facilitat pel que sigui, etc. Tots tenim un talent. Però seria molt ingenu considerar que som més rucs que les persones que poden lluir diners i poder.

Potser ens falten coneixements o experiència, però és evident que si els ingressos tinguessin una relació directa amb el talent, la societat seria força igualitària, molt més del que ho és ara i canviaria radicalment. I no estic fent una crida a la revolució sinó a l'autoestima, com he dit abans. I ho diu un economista que ha conegut i coneix moltes persones carregades de diners i moltes persones que no tenen ni cinc.