Per què un país metòdic i reflexiu amb un nivell cultural alt, el Japó el 1940, que és en tot inferior als EUA, en població, PIB, recursos naturals i extensió territorial, li declara la guerra, que perd de manera aclaparadora? El govern japonès es pregunta si pot envair Indoxina i Singapur, i la resposta és que sí per la implicació de les potències colonials, França i el Regne Unit, en la guerra a Europa, i si pot envair les Filipines, i la resposta és també que sí, si la flota dels EUA al Pacífic, Pearl Harbour, és destruïda. És aquesta precisament la tàctica japonesa a l'inici de la guerra. Però no es fa el Japó la bona pregunta: es pot guanyar la guerra i la resposta, si la pregunta hagués estat formulada, hauria estat rotundament que no.

Per obtenir una bona resposta cal fer una bona pregunta. Pot la reforma de la Constitució Espanyola resoldre els problemes que pateix el país? És la clau que impedeix fer-ho? Aquesta és una bona i transcendent pregunta.

La Constitució no és la raó de l'erosió de l'estat del benestar, no és la raó del mal funcionament de la justícia, ni de la politització del Tribunal Constitucional, ni de l'absurda política d'infraestructures, ni de l'equivocada i perniciosa política en R+D, ni de la inadequada política d'ensenyament, ni de la rampant corrupció, ni de la injusta política fiscal, ni de la política econòmica amb prioritat per reduir el dèficit sense impuls a l'estalvi, la inversió i el creixement... i, en concret, per a Catalunya la Constitució no és responsable del dèficit fiscal, ni de la política econòmica i administrativament recentralitzadora, ni dels incompliments del govern central, ni impedeix fer la consulta sobre l'autodeterminació com ha quedat jurídicament demostrat. Tot això és possible resoldre-ho si hi ha voluntat política de fer-ho amb aquesta mateixa Constitució com és políticament palès i ha estat formalment posat en evidència.

Reformar la Constitució requereix majories àmplies i qualificades a les Corts Generals i això, en la situació política actual i en qualsevol previsió de resultat electoral, no passarà. És cert que reformar la Constitució permetria reduir la circumscripció electoral ara provincial i això en faria possible una de més petita que amb vot majoritari i candidat únic trauria força als partits polítics i en donaria als elegits, però la voluntat perquè això passi és pròxima a zero. No és doncs probable que una reformada Constitució contingués aquest canvi. Aquesta circumstància identifica complementàriament un risc: que la reforma ens porti a un text pitjor que el que tenim, perquè és cert que l'esperit de concòrdia i consens de la Transició està lluny del que mou ara la classe política i del que guia importants grups econòmics i socials amb una influència definitiva sobre aquells.

Ho han dit personalitats polítiques amb una àmplia experiència constitucional, de Miquel Roca a Fernando Rubio Llorente: no hi ha ara el necessari esperit de concòrdia, i simultàniament voluntat de canvi, per modificar la Constitució, cada partit parla del seu propi canvi i, mentre no hi hagi un mínim consens sobre la reforma, és impracticable dur-la a terme. Hem de concloure que el projecte de modificació de la Constitució és essencialment inútil, extraordinàriament difícil i considerablement arriscat. Per tant, sembla inevitable contestar a la pregunta amb un no.

Si això és així, caldria fer-se la pregunta de per què és aquest el principal projecte polític del partit de l'oposició, que l'esmenta però no el defineix, com es desprèn de la inconcreta declaració de Granada. És cert que la Constitució actual és de caire federal i, per tant, si no fos “abusada i retorta” per interessos d'una part com ho ha darrerament estat, no caldria fer-la “més federal”. No cal si es té l'actitud i voluntat necessàries, i si no es té, tant se val. Alguns proposen solucions inútils i difícils per sostreure de la llum la realitat dels problemes. Són, en tot cas, solucions susceptibles de generar esperança primer i frustració després. Quan certs líders polítics catalans acusen d'altres d'enganyar la ciutadania, no és fàcil sostreure's al pensament d'aquella dita castellana que declara que és fàcil saber quines són les carències d'algú que pregona de manera reiterada i contundent determinades virtuts: precisament aquestes.