Opinió

Socialisme

El PSC ha passat de ser un partit transversal i socialment integrador
a un partit orientat a
una part minoritària
de l'electorat, aquella que legítimament renuncia al catalanisme

Possiblement el més important de l'ensenyament no és l'aprenentatge d'una disciplina o fins i tot d'una professió, sinó aprendre a pensar, aprendre a aprendre. Es diria que la darrera evolució del PSC no disposa d'aquesta capacitat de pensar, avaluant i comparant alternatives possibles i seleccionant les idònies per als objectius perseguits, per a la defensa del propi ideari.

Defensa el PSC el “dret a decidir”, i això planteja un conflicte amb el PSOE, que considera que el subjecte i titular de la sobirania resideix en el poble espanyol i no en el català. Una i altra alternativa, s'és o no dipositari de sobirania, es deriven de si Catalunya és una nació. És difícil sostenir, coneixent i vivint a Catalunya, que Catalunya no és una nació amb tanta o més legitimitat que l'espanyola, i això porta el PSC a defensar, des de la legalitat, el “dret a decidir”, la qual cosa crea un conflicte inevitable amb el PSOE, que malgrat manifestar que accepta el federalisme com a organització de l'Estat, no pot compartir la idea d'un poble de Catalunya sobirà. El conflicte no té altra sortida que la renúncia d'un dels dos partits a la seva posició política, perquè és impossible ser simultàniament una cosa i la contrària.

És el que ha passat en la darrera conferència política del Partit Socialista, no s'ha acceptat el “dret a decidir”, el dret a l'autodeterminació, defensat fins ara pel PSC, i s'ha demanat des de l'afecte de qui agraeix la renúncia de l'amic, del PSC, la col·laboració per construir un nou marc d'entesa: Espanya és un sol poble, i és aquest, en la seva integritat, el que ha de decidir el seu futur. En conseqüència no es pot defensar el “dret a decidir” perquè no té raó de ser.

Que el secretari general del PSC presenti això com un triomf polític i que s'entengui el reconeixement i respecte de la pròpia posició pels aplaudiments rebuts en la conferència política del PSOE és significativament cínic o manca de la intel·ligència mínima per discernir la realitat i entendre el missatge que de manera clara el PSOE li transmet: renunciï vostè a la seva ànima catalanista i s'integri en un únic partit que transmet arreu d'Espanya el mateix missatge, com molt clarament va dir la líder del PSOE andalús al secretari general del PSC. Ha de deixar de ser el que era fins ara per passar a ser el PSOE català, per poder fer el que se li demana, és a dir, transmetre un únic missatge de partit arreu.

La manera d'explicar aquest canvi de posició política passant de defensar el dret a l'autodeterminació des de la legalitat a la renúncia a fer-ho, es tradueix en no voler unir-se a la posició de la resta de partits polítics catalans que ho demanen a través de l'article 150.2 de la Constitució al·legant que no es pot demanar allò que no s'està segur d'aconseguir, la qual cosa resulta singular, original i perfectament absurda perquè aquest principi implica renunciar a demanar res que no estigui ja acordat per qui ho ha de concedir. Semblaria que s'ha oblidat com el socialisme ha assolit les conquestes socials que han fet que la societat actual sigui més justa i solidària que la de fa un segle.

Una vegada conclòs i formalitzat aquest canvi de posició política s'ha votat en el òrgans de govern del partit per donar-li la total i necessària formalitat, i en conseqüència els partidaris de la via catalanista, de la defensa del dret a l'autodeterminació, han quedat absolutament silenciats i enfrontats a una doble alternativa, acceptar la nova presa de posició política del partit renunciant a la pròpia identitat mantinguda des de la Transició o bé abandonar la militància. Fer el que s'ha fet és perfectament legítim des de la llibertat política personal i col·lectiva per part del PSOE, però és un greuge autoimposat al PSC per la seva renúncia a una trajectòria de quaranta anys, i per tant al seu actiu polític més valuós: la transversalitat a una societat catalana mestissa per naturalesa en la qual no menys de la meitat de la població no és originària del territori i on l'emigració ha contribuït decisivament a construir el país. La pregunta que cal fer-se és si calia defensar el “dret a decidir” per renunciar-hi després, posant inevitablement de manifest la pròpia incoherència. Contràriament és coherent demanar poder decidir i defensar mantenir la unitat amb Espanya perquè, aconseguida una reducció significativa del dèficit fiscal i el blindatge de les competències transferides, aquesta és una posició pragmàtica i acceptable per molts catalans.

Sempre que es produeix una situació política extrema, i el procés d'autodeterminació a Catalunya ho és, es perd per part d'actors i partits polítics la possibilitat d'actuar i projectar-se des de l'ambigüitat i s'és inevitablement forçat a prendre una posició explícita a favor o en contra del dilema social i polític que es planteja. És això el que ha passat, però de la pitjor manera, perquè s'ha fet visible la manca de força i convicció política d'un líder que porta el seu partit a perdre la seva transversalitat, i per tant a perdre una part, si no majoritària sí significativa, dels seus votants, i això és una pèrdua política per al país i un problema greu per al partit, que ja havia reduït a la meitat la seva representació parlamentària en les darreres eleccions.

Per necessària coherència s'ha de reconèixer que aquells líders del PSOE que reclamaven l'extensió del partit a Catalunya han aconseguit el que proposaven de manera visible i notòria. Per molt que el líder del PSC argumenti que això no és així, serà impossible que convenci la ciutadania; en primer lloc perquè l'argument té total carència de la mínima lògica a partir de la realitat observada, i en segon lloc perquè després del que ha succeït manca de la necessària credibilitat per fer-ho.

La conseqüència és clara: el PSC ha passat de ser un partit transversal i socialment integrador a un partit orientat a una part minoritària de l'electorat, aquella que legítimament renuncia al catalanisme. Ha perdut el seu atribut i valor més útil socialment i més potent políticament, i s'obliga a competir directament amb Ciutadans i PP en un àmbit polític estret on aquests partits tenen més credibilitat i on li resultarà difícil mostrar coherència i fortalesa. Ningú compra la còpia si pot tenir l'original.

Passarà temps, però un dia es crearà un nou partit socialista a Catalunya, perquè el socialisme no pot estar absent del debat polític com no ho està a cap país d'Europa, però el que també és cert és que no pot estar representat pel mateix partit que nega al poble català la seva sobirania. Seria un absurd digne del millor Groucho Marx.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia