Opinió

És possible l'entesa?

Espanya pensada només amb un sol poder, el centralitzat, una sola nació, Espanya, amb una sola llengua, la castellana, forma un sistema clos, on no hi ha escletxa possible

Tots els països posseeixen un imaginari en què la població se sent identificada, format amb els anys i regulat sovint per esdeveniments que el defineixen i el dissenyen. Per a entendre una mica el problema de l'encaix entre Espanya i Catalunya, podem fer un cop d'ull als imaginaris d'aquests països. En el cas de Catalunya, hem de tenir en compte que s'estructura amb un sistema feudal paradigmàtic, segons els medievalistes. “El pacte” és una eina fonamental establerta entre el Sobirà, els vescomtes i els castlans, com a mínim. Les Corts catalanes, des de ben antic, tenen també “el pacte” en la base de funcionament i per obrir sessions, s'utilitza un protocol de jurament que expressa la igualtat entre el Sobirà i els prohoms reunits al seu entorn, i el tindrà també en la organització confederada de la Corona. El pacte formarà part de l'imaginari català organitzat en sistema, sobretot des de la teorització que se'n farà amb el catalanisme polític dels segles dinou-vint. L'altre element del sistema, consisteix en la nostàlgia d'una terra perduda des del 1714, amb una guerra perduda. El motlle ideal per arrodonir-lo es trobarà en el Romanticisme, que entre molts altres aspectes conté la mitificació de les Pàtries, moltes d'elles acabades d'organitzar en estats. El romanticisme català assenta el mite de la Pàtria perduda unit al d'aquella llengua que cal embellir, amb la memòria dels trobadors i d'altres elements literaris medievals. També alguns comtes i reis catalans esdevindran mites potents, com és el cas de Cap d'Estopes, mort en mans del seu germà, el de Jaume I que s'erigeix com el gran rei que ha estès Catalunya cap al mar i cap a Garbí, i el mite del comte Jaume d'Urgell derrotat com a conseqüència del Compromís de Casp.

No podríem però, copsar el punt neuràlgic del que passarà a ser l'imaginari dels catalans si no contemplem la igualtat Llengua = Pàtria. La Pàtria catalana perduda al 1714 es recuperarà amb la llengua d'aquella pàtria. Seran les grans obres del romanticisme, i del finals del dinou, les que consolidaran la llengua catalana amb la qual explicaran la Pàtria catalana. Al tombants del XX, la cultura, envoltada de civilitat, de correcció en el llenguatge, d'academització de la llengua catalana, d'ensenyament, de lectura tipificada amb l'escola de bibliotecàries serà el solemne mite de l'imaginari català indestriable de la literatura noucentista. Aquest mite alçarà el monument al treball i a la Industrialització en un Eixample modernista, creat per l'embogida imaginació d'uns arquitectes que només una burgesia il·lustrada podia admetre i pagar.

Per entendre l'imaginari castellà, cal adonar-se d'un fet condicionant: a Castella no es configura un feudalisme clàssic, si no és el dels grans Monestirs, cosa que possibilita el poder absolut a uns reis que només tenen sota seu el poble i uns quants nobles, a l'inici pocs, de nominació reial. Organitzat en un sistema clos, l'imaginari castellà es formarà amb una mitiquificació de l' E.M. de cavallers vencedors –el Mio Cid-, i dels monarques valents, Alfonso VIII, que han escombrat un territori que va del Cantàbric a Gibraltar, uns Monarques que han estès tentacles arreu del món tot formant un imperi d'or i plata amb la magnífica Isabel la Catòlica asseguda en el seu setial del qual flueix la bellíssima literatura del segle d'Or, que descriu la terra màgica i l'arrodoneix. Un imaginari que s'explica amb una sola llengua, la llengua castellana, que ja s'ha cruspit l'Asturià i el Lleonès i que, passant per damunt de la pèrdua de les colònies i del tumultuós segle dinou, arribarà al franquisme que el distorsionarà a gust seu. És clar que els dos sistemes descrits xoquen frontalment, sobretot en els moments en què els imaginaris es veuen reforçats per enfrontaments i es converteixen en Nacionalismes, com és el cas d'ara mateix.

Com poden conviure dins un sol Estat aquestes dues realitats? Només amb un projecte confederal que les contingui d'igual a igual. Un projecte que mai no ha estat possible. Catalunya el podria assumir, per la tradició confederal i de pacte. Espanya pensada només amb un sol poder, el centralitzat, una sola nació, Espanya, amb una sola llengua, la castellana, forma un sistema clos, on no hi ha escletxa possible. No cal pensar-hi mai més



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.