La independència (2)
Trencar un lligam de cinc segles no es pot fer si no s'han esgotat abans totes les vies d'acord de diàleg i de negociació
En el precedent article s'argumentava sobre la conveniència d'alentir el procés d'autodeterminació per evitar els riscos de la precipitació malgrat el cansament que el procés suposa ja per a molts d'aquí i d'allà. La conseqüència és clara, s'ha de treballar amb el temps per tres raons: És necessari demostrar a tothom que la voluntat hi és i és ferma. S'han d'esperar els moments de major feblesa política o de menor resistència al diàleg del govern central per poder negociar. Hi pot haver encara, enfrontada Espanya a la possibilitat real d'escissió de Catalunya, una voluntat d'acord per evitar en l'últim moment la separació. Si fos sincera podria ser una excel·lent solució per a Catalunya i Espanya que passaria per un federalisme real, però òbviament això requereix la voluntat de les dues parts. Ara per ara, la d'Espanya és tot menys evident, i menys encara manifesta.
Hi ha ciutadans de Catalunya que de la confrontació i l'enuig han passat a la indiferència, estan íntimament convençuts que la situació només té la ruptura com a solució. Aquesta posició es va imposant progressivament a la societat i si res canvia farà impossible un acord per rebuig de cedir per part del govern central i per cansament i escepticisme per part catalana. La indiferència i la manca d'esperança en la solució són el pas immediat a la ruptura.
La primavera del 2014 hi ha eleccions al Parlament Europeu. Són eleccions de circumscripció única, és a dir, en què els diputats s'elegeixen en funció dels vots obtinguts a tot l'estat. L'única manera d'obtenir per a Catalunya una representació significativa i no testimonial pel que fa al nombre de diputats que representin els partits que estan a favor del dret a decidir, dit sense eufemismes, el dret a l'autodeterminació, és que es presentin coaliats en llista i programa únics. Tenir una veu única i diferenciada a Europa és important en relació amb l'ideari que defensen. Si per discrepàncies o protagonisme polític això no fos possible hi hauria base per tenir dubtes de la fermesa de la classe política catalana en la defensa del tan anunciat i ponderat dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur.
L'autodeterminació implica que si la resposta majoritària és positiva els partits polítics que hi donen suport no entraran en batalles estèrils sinó que treballaran políticament units per conduir un procés que transformi la voluntat majoritària expressada pel poble, en realitat política. La inversa és també certa: si aquesta coalició no és possible o si fos només de dos partits, hauria de concloure's que la voluntat real dels partits polítics per utilitzar la força de la consulta per negociar amb el govern central a partir de la resposta obtinguda en la consulta és escassa, i si això fos així la probabilitat de fracàs del procés seria altíssima.
Un any més tard hi ha eleccions municipals. Són aquestes les més directes, en què l'elegit és conegut pels electors, en què la ciutadania vota més directament pel que creu que li és més convenient, en què hi ha menys mediatització de la política. Si Catalunya elegís una àmplia majoria d'alcaldes partidaris del dret a l'autodeterminació, seria aquest un reforçament decisiu del moviment. Es podria argumentar com es fa ara per part espanyola que el poble està confós i que els partits nacionalistes l'han manipulat i portat on no volia anar?
Poc temps després hi ha eleccions generals. Hi ha poc dubte que cap partit polític tindrà la majoria absoluta, per dues raons: la pèrdua de prestigi dels dos partits majoritaris i la impunitat i carència d'atenció i respecte a la ciutadania del partit amb majoria absoluta en aquesta legislatura. Amb unes Corts Generals sense majoria parlamentària clara, el govern serà necessàriament una coalició o haurà de governar en minoria. És per als partits catalans partidaris de l'autodeterminació una situació considerablement millor per negociar que la present.
Quan mesos després arribin de nou les eleccions autonòmiques, si no s'ha aconseguit abans, com és probable, l'autorització del govern central per cap de les cinc vies possibles de fer una consulta sobre la voluntat del poble de Catalunya, pot ser aquesta, si els partits partidaris de l'autodeterminació la guanyen amb claredat, la que porti a la independència per una declaració unilateral del Parlament. Aquesta no es pot fer si no es té un mínim reconeixement internacional, no de grans estats –és improbable aconseguir-ho–, sinó d'alguns petits estats sobirans membres de l'ONU que per similitud del procés que ells han recentment seguit puguin reconèixer, més per solidaritat que per interès, la declaració d'independència de Catalunya si aquesta es produís.
Després es reproduirà la situació d'Abril de 1931, quan el govern de la República va enviar a Barcelona una delegació, presidida en aquella ocasió per Fernando de los Ríos, per negociar després de la declaració d'independència feta llavors pel president Macià i ara eventualment pel Parlament de Catalunya. Caldrà saber negociar, l'experiència de 1931 porta a la inconclusió perquè hi caben interpretacions contradictòries sobre l'actuació catalana: generositat i amplitud de mires o alternativament manca de coratge i valentia.
Tot això, que si les diferents fites es compleixen, és objectivament un procés lent, genera temps al govern central per reconduir la política envers Catalunya i no empènyer-la, com fins ara no es perd l'ocasió de fer, envers la independència. Trencar un lligam històric, econòmic i cultural de cinc segles no es pot fer si no s'han esgotat abans de manera explícita i comprovada totes les vies d'acord de diàleg i de negociació. És difícil d'imaginar una política més incitadora de la secessió que la que fa des de fa més de dos anys el govern central: economia, dèficit, ensenyament, serveis socials, recerca, llengua, inversions, infraestructures, etc. Per tant és difícil de pensar que això pot continuar sense almenys una correcció, just abans o just després, de la declaració d'autodeterminació del poble de Catalunya. No és convenient per a ningú trencar els ponts malgrat que tot faci pensar que ja no hi ha solució. Per Espanya també.
Un procés com aquest requereix lentitud més que rapidesa, progressivitat més que canvis de ritme, consens intern més que confrontació partidària, i és per això que no cal córrer i precipitar la solució d'un problema que té una antiguitat de segles. La segona oportunitat en un procés com aquest, si falla la primera, no es pot donar per descomptada, pot no ser-hi per molts anys.
