Opinió

La independència (1)

Les batalles polítiques transcendents no s'han de provocar pel simple fet de fer-ho, sinó per guanyar-les de la manera més àmplia possible,
és a dir, amb la força indiscutible
de la democràcia

La possibilitat per a Catalunya d'esdevenir un nou estat a Europa és una qüestió debatible i debatuda, més en l'àmbit social que polític perquè és clar que la societat en aquesta qüestió, com en d'altres, va per davant de la política. És, per tant, útil reflexionar sobre quin és el camí més idoni perquè la societat es pugui decidir amb màxima llibertat i mínima interferència exterior, evitant la frustració col·lectiva que es produiria si amb l'esperança d'un sí, es constatés que la resposta majoritària i lliurement expressada fos un no.

El procés és singular i està sotmès a fortes pressions tant interiors a Catalunya com exteriors, però la possibilitat de conduir-lo de manera inadequada i de malbaratar-lo per precipitació, manca de previsió i preparació, s'han d'evitar. Més enllà de la justificació i raó de ser de l'objectiu, que no pot ser jutjat perquè és una decisió sobirana del poble –a qui se li pot negar democràticament ser el que vol ser?–, el procés ha de ser clar i lineal. Avançar i retrocedir per pressions i circumstàncies externes és el contrari del que cal fer.

El precedent històric d'Octubre de 1934, rebel·lió armada de la Generalitat contra el govern de la República com a conseqüència del conflicte de la llei de contractes de conreu, és la prova de com les coses es poden conduir de manera excessiva, errònia i perjudicial per als interessos que es diu voler defensar. És de justícia constatar la bona voluntat però també la imprudència dels protagonistes polítics d'aquells fets que tenien una solució senzilla que no es va voler pactar per qüestions de forma i d'imatge. Entre la grandesa i el ridícul hi ha només un petit pas, cal no fer-lo.

Les batalles polítiques transcendents no s'han de provocar pel simple fet de fer-ho, sinó per guanyar-les de la manera més àmplia possible, és a dir, amb la força indiscutible de la democràcia. Fer una consulta des d'una opinió definida de quin ha de ser el resultat per constatar que aquest no coincideix amb l'opinió de la majoria és un error greu i produiria l'efecte contrari al desitjat.

Cap líder polític pot portar legítimament el seu poble a la derrota segura o extremadament probable. L'única raó per córrer aquest risc seria estar obligat per les circumstàncies a la confrontació. Ara no és el cas; s'ha de plantejar aquesta quan més convingui.

Si l'objectiu plantejat es demostra inassolible, l'alternativa a l'èxit per als líders polítics derrotats pot ser la imatge del màrtir que s'immola pel seu poble. Les converses del president Companys amb el comissari de la Generalitat Amadeu Hurtado en raó a la declarada inconstitucionalitat de la reforma agrària catalana són absolutament explícites respecte d'aquesta temptació. Caldria que els polítics entenguessin que la seva missió és servir el poble que els ha elegit, no fer literatura, i menys mitologia.

Iniciar la confrontació sense totes les circumstàncies a favor i sense el blindatge d'una majoria sòlida i assegurada no és ni intel·ligent, ni legítim, ni ètic. Això porta a la conclusió que s'ha de buscar la confrontació no en el moment de màxima força política de qui s'oposa a les pròpies tesis sinó de la seva màxima voluntat d'acord o, si no és el cas, de la seva màxima feblesa.

És per idèntiques raons necessari tenir el més gran consens possible, la voluntat blindada dels propis, en el moment de l'acció política. Només es pot tenir seguretat sobre la posició d'algú si aquesta és estable i no conseqüència de fets circumstancials i contingents per moltes emocions que aquests agitin. S'ha de saber administrar els sentiments d'uns quants que poden erigir-se en representants d'una majoria i resultar no ser més que representants d'una minoria.

La majoria absoluta a las Corts Generals del partit conservador que s'oposa al fet que es faci la consulta per por que el resultat sigui contrari a la seva essencial i innegociable voluntat política, la unitat d'Espanya, és una dificultat que convindria evitar més que afrontar. És obvi que l'estratègia del partit del govern és arribar a las properes eleccions generals havent fet les mínimes reformes, tret de les obligades per Europa, però en tot cas només aquelles que no canviïn lstatu quo d'una societat que li ha atorgat una amplíssima majoria per governar en els tres nivells d'estat: govern central, autonòmic i municipal. Els dos anys fins a las eleccions permeten esperar que las causes judicials per assumptes de corrupció no arribin a sentència ferma, i segons la seva tesi, això no generarà responsabilitats polítiques. Per tant, la possibilitat que el govern central accepti la celebració d'una consulta d'autodeterminació és altament improbable, perquè si tingués èxit el govern que l'hagués autoritzada no guanyaria les eleccions generals a Espanya per molts anys, però amb tota seguretat no el 2015. La mútua observació dels dos partits majoritaris amb relació a Catalunya blinda encara més la negativa a la consulta.

La força d'un estat és sempre gran. Fins el més feble “té una mala salut de ferro”, i més si forma part d'una unió política superior, la Unió Europea, en què els membres rellevants que la conformen volen evitar processos de secessió per l'efecte contagi que això pot tenir i perquè per a la mateixa Unió una Espanya sense Catalunya i el País Basc podria crear un problema com el portuguès, però de 40 milions de persones: s'agreuja el problema del sud, origen de les dificultats actuals de la Unió. Catalunya, en el seu conflicte amb Espanya, no pot esperar ajut actiu de la UE, sinó més aviat resistència.

Deia el general De Gaulle que si un formatge es talla per la meitat, totes dues parts són formatge. Si Catalunya se separés d'Espanya, estem segurs que tots aquests problemes l'origen dels qual atorguem ara a Espanya desapareixerien? És una qüestió impossible de respondre, però hi ha una certesa: la política fiscal i de despesa i inversió públiques milloraria, perquè el dèficit estructural d'uns 10.000 M€ anuals es reduiria significativament.

Iniciat un nou entorn polític, moltes de les lleis que dificulten el creixement i l'eficàcia social en sentit ampli podrien modificar-se. La qüestió clau és: tindrien els partits polítics catalans el coratge per fer-ho malgrat que afectés negativament i en el curt termini els seus interessos parroquials? Un exemple revelador és la llei electoral que hauria de passar de llistes tancades a candidat únic per circumscripció, reduint la força dels partits i aproximant l'elector a l'elegit. No és segur, però tampoc impossible. Si no hem d'aprofitar les oportunitats de la separació, per què separar-nos?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.